Amb el pas dels anys, t'adones que hi ha coses que no veuràs mai. Per exemple, que la Megan Fox o l’Eva Mendes em vagin al darrere. O que mai no viuré en un món perfectament just on no hi hagi centenars de milers de nens desnodrits a la Banya d'Àfrica ni una xifra similar de vells i velles a Catalunya que no es poden pagar viure els seus darrers anys en una residència digna i confortable. O que Catalunya sigui independent.

Totes les opcions que he esmentat són velles aspiracions meves. Fins i tot vaig tenir una fase independentista quan era adolescent. En el meu pensament i conviccions va triomfar la solidaritat i el 'nosaltres primer' ho vaig deixar per a d’altra gent.

Veig, però, que hi ha molts catalans que aspiren a la independència. Així ho constaten els sondejos que realitza el Govern de la Generalitat (sempre preguntant sobre temes importants ells!). Llegeixo, d’altra banda, un reportatge sobre els tres regidors que la CUP ha obtingut a Girona. I em cauen bé. Van sense corbata als plens municipals i són gent normal, senzilla, que sento propers, humans. No tinc la sensació de trobar-me davant els professionals del catalanisme 'interessat' (Òmnium Cultural, for instance) sinó davant de persones que estan convençudes que la independència és el millor per a Catalunya i per als que hi viuen.

Em vénen ganes d’escoltar-los, de parlar-hi i de saber les seves raons. I de comentar-los que entenc que això de la 'independència' ha quedat per als llibres d’Història; que la mística dels grans lluitadors per Catalunya, Espanya, la descolonització de l’Àfrica o la disgregació de Iugoslàvia han quedat fora de lloc.

Les fronteres han desaparegut per les monedes (a la Unió Europea, per exemple), els diners ja fa temps que se’n fan un fart de riure de les duanes, els exèrcits cada cop són més multinacionals (quan no passen a ser de titularitat privada). Quin lloc queda, doncs, per a la independència?

Si mai no tinguéssim un referèndum que dictaminés que Catalunya vol ser independent (tampoc no passaria res de l’altre món si el féssim) i el món ens reconegués com un estat diferent, què canviaria? Què guanyaríem? Una cadira a les Nacions Unides? Ambaixades pròpies (quan els diferents països de la Unió Europea ja comencen a compartir-les)?. Unes finances pròpies (quan els mercats fan anar de bòlit tots els governs)? Una selecció de futbol catalana? Això potser sí.

En aquest sentit, Catalunya mai no serà independent del tot, perquè vivim en un món tant interdependent que no ens podem considerar aliens als nens i els adults que es moren de gana més a prop del que molts catalans hauran anat aquests dies de vacances.

De tota manera, posats a triar defensors de l’independentisme amb quedo abans amb els descorbatats de la CUP que amb els trajos i cotxes d’empresa d'en David Madí o la panxa d'en Joan Laporta.