Qüestionar els dogmes. És saludable i convenient parlar de política sense dogmatismes? Doncs bé, podríem dir que això que la unitat civil catalana depèn de l'acord estable entre el PSC i el PSOE potser és un dogma que cal revisar. Potser, o potser no; en qualsevol cas val la pena parlar-ne amb tota llibertat. Encara que ho neguin, els socialistes catalans en parlen sovint, i fins i tot encarreguen enquestes per saber quin impacte electoral tindria l'escissió. Després del trist episodi viscut dimarts al Congrés de Diputats, la qüestió té més vigència que mai, i ha donat ales a les veus que dins i fora del partit advoquen per una ruptura, o almenys un nou marc de relació, que permeti al socialisme català expressar-se amb veu pròpia. Però els sectors més rupturistes solen caure en el parany del simplisme: imaginen que l'actual PSC (i els seus votants) es pot girar com un mitjó. I que el PSOE i tot el que representa -l'espanyolisme d'esquerres- es poden eliminar del tauler polític català prement un botó.
Un repte per al catalanisme. Doncs no. Si el PSC trenca, res serà com abans. Reviurà la federació catalana del PSOE, i tindrà un cert pes a l'àrea metropolitana de Barcelona. El PSC haurà de fer front a un rival electoral potent. Perdrà líders destacats, i molts altres es trobaran davant d'un dilema impossible. Però hem de fugir de les dramatitzacions interessades. Catalunya ha canviat, l'àrea metropolitana també; el PSOE no és el del 1982 i el PSC tampoc no és aquella sucursal que necessitava portar González i Guerra per omplir els mítings. Si recuperés la sobirania, el socialisme català podria captar molt de vot nou. Malgrat tot, és un procés que implica grans riscos. I més enllà de càlculs electorals, és evident que una part dels milers de votants socialistes se sentirien expulsats de l'eix vertebrador del catalanisme (alguns ja ho han fet, i voten PP o Ciutadans). ¿És prou fort el catalanisme per fer front a aquesta possibilitat?
El cas de CIU. Pensem què hauria passat en l'àmbit del centredreta si el plantejament hagués estat el mateix, si CiU i el PP (o, abans, la UCD) s'haguessin fusionat amb l'excusa de fer de Catalunya un sol poble, evitar el lerrouxisme, etcètera. Anton Cañellas ho va intentar als anys setanta, i gosaria dir que Josep Piqué i Duran i Lleida van somiar amb la possibilitat d'un pacte a la navarresa més d'una vegada. Jo crec, però, que va ser una sort que CiU s'hi resistís, que decidís competir amb el PP en el seu àmbit ideològic, tenyint-lo de catalanitat. El PP continua existint, esclar, i representa el que representa: Catalunya és un país compost. Estic convençut, doncs, que seria una sort que el PSC fos un partit plenament sobirà, amb grup propi a Madrid (la qual cosa no l'hauria de privar de tenir relacions preferents amb el PSOE), i més sensible als nous aires alliberadors que ventilen el país d'un temps ençà. La supeditació al PSOE, fa trenta anys, era un sacrifici més o menys comprensible. Avui dia, és una renúncia impossible de justificar.
