Deia el candidat i líder fàctic del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que ens trobem en els últims metres del recorregut d’ETA, amb la crida habitual a la prudència i a no “baixar la guàrdia”, per si de cas. Deien també diversos “etòlegs”, suposats especialistes en la organització de vegades tan poc informats o tan desinformats com aquells “kremlinòlegs” de l’etapa de la guerra freda que els presos de la banda estan esperant com a imminent el comunicat més desitjat per gairebé tothom, on s’anunciï la fi definitiva de la “lluita armada” i, encara millor, la dissolució oficial, com a mínim de la estructura “oficial” dels hereus d’aquells creadors del monstre ja fa més de 50 anys.
Declaracions recents considerant absurda la continuació de la “guerra” fetes en la Audiència Nacional per un excap dels “durs”, com ho va ser Txeroki, i repetides per un personatge amb l’historial d’Arnaldo Otegi, els avalarien. I tanmateix, abans del comunicat final potser encara arribaran d’altres, qui sap si per confirmar el manteniment de l’alto el foc o, amb més probabilitats, per la via indirecta, una declaració de la comissió n o reconeguda de mitjancers internacionals, la que encapçala l’advocat Currin amb el suport de diversos premis Nobel de la pau, que donarien fe, en la mesura que mereixin credibilitat, del desarmament veritable de “los chicos”, seguint la pauta nordirlandesa.
Ja sabem que les intervencions i manifestacions d’aquest grup internacional no han estat considerades, sinó explícitament rebutjades pel govern i més per l’oposició, del PP cap a la dreta.
En l’àmbit estrictament polític, els declaradament reinserits a la participació en les institucions democràtiques, també van donant algun que altre senyal. Martín Garitano, l’experiodista diputat general de Guipúscoa, havia posat aigua al vi. Després d’anunciar que Bildu participaria en actes en record i suport de víctimes, posava aigua al vi en assegurar que encara no és el moment del reconeixement del mal causat i de la petició d’excuses, contra el que ha demanat la majoria, incloent-hi Aralar, força predecessora en l’abandonament de les armes i el suport als armats.
Membres de la coalició, tot i procedents d’Eusko Alkartasuna, van participar aquests dies en l’homenatge a l’empresari Joxe Mari Korta, assassinat feia deu anys. Cal aclarir, també, que la víctima era un d’aquells industrials bascos de tradició nacionalista, que amb tota probabilitat va seguir els exmembres del PNB en l’escissió liderada per l’antic lehendakari Garaikoetxea. El portaveu de Bildu es va apressar a afegir que els membres assistents representaven al conjunt de la coalició. Quelcom difícil de creure. Sense hipocresia, també és fàcil imaginar que els integrats al grup amb antecedents de suport o justificació de la violència, no serien precisament ben rebuts en aquesta mena d’actes, sobretot si els recordats fossin de les òrbites dels dos principals partits espanyols, o la cerimònia organitzada per segons quina Associació de Víctimes.
Imminent o no, amb comunicat o sense, és el temps qui ha de confirmar la fi de les accions d’ETA per sobre de tots els dubtes. I encara en caldrà més per esborrar les empremtes marcades tan a fons en tants. Tot això sense oblidar el que també havia dit Rubalcaba, uns dies abans: “la fi d’ETA no esborrarà l’independentisme basc”. Una gran evidència, repetida des de fa dècades. Potser al contrari, sense el complex de culpa col•lectiu, la gran massa d’independentistes bascos es podria manifestar amb més llibertat i contundència.
