La vida és una obra de teatre que no permet assaigs
(Charles Chaplin)
Jo mai no he estat tafanera. M’interessa molt poc la vida dels veïns i fujo sistemàticament si es produeix algun embolic al carrer. Actuo a l’inrevés que la majoria. Quan tothom s’atura a mirar, jo marxo.
El verb “xafardejar” no m’escau gaire, sobretot quan té a veure amb gent que no conec. Una altra cosa és interessar-me per allò que els passa a les persones que m’importen. Aleshores ho vull saber tot, però és un interès que no es pot incloure dins la categoria del xafardeig, sinó de la legítima preocupació.
No us penseu que la meva mancança es pot considerar una virtut per a algú a qui li agrada escriure. És de calaix que l’observació directa de la realitat resulta imprescindible per a un escriptor. Per sort, sóc bastant intuïtiva i això supleix en part la meva falta de curiositat malsana. Tanmateix, hi ha un lloc on tot és capgira i els fets posseeixen vida pròpia. Em refereixo a la platja.
Hom arriba sol i tranquil, amb la voluntat de relaxar-se i gaudir del bé de Déu de la Mediterrània. Prepara la seva cadireta amb la tovallola suau. Es posa una mica d’ungüent protector contra el maligne astre solar i es delecta amb un banyet refrescant. Després, torna a la cadireta i treu un llibre de la bossa. Sospir profund. El mar de fons, amb la fressa recurrent de les onades, el ventijol a la cara i el cel blau al damunt. Apa, a llegir.
De moment, hom se sent un ésser privilegiat i, després d’unes quantes pàgines, acluca els ulls amb un plaer que no pot dissimular. I és llavors quan, sense previ avís, el lector (o lectora) de la cadireta penetra sense voler-ho en una altra dimensió.
Els sons a la platja, amb els ulls tancats, esdevenen més nítids que en qualsevol altre lloc del món. Si no em creieu, podeu fer la prova. Si tanqueu els ulls a la terrassa d’un bar o en el banc d’una plaça, la sensació s’hi assembla, però no és la mateixa. A la platja, no em pregunteu per què –serà el vent que sempre hi bufa, serà l’espai obert, seran el sol i l’aigua a flor de pell– tot es vesteix d’una inusitada intensitat.
I hom assisteix a les converses dels grups propers (i no tan propers) com si les tingués a cau d’orella. Les veus es tornen clares i fermes i el lector de la cadireta de sobte s’assabenta que la iaia del carrer de més amunt farà paella per dinar, perquè és el plat preferit del seu nét; que la veïna d’una tal Maria ha caigut i s’ha trencat una cama, amb la qual cosa, pobreta, l’espera tot un estiu de jeure al sofà; que la filla i el gendre de la Pepeta treballen a Barcelona i no poden pujar fins divendres.
Els crits dels nens es confonen amb el so metàl•lic de les gavines i els seus jocs amb la sorra tenen un paper preeminent, acompanyats sovint del retret dels adults: ei, vés amb compte, no molestis la gent!
Un grupet de jubilats lloa la cantada d’havaneres d’enguany i un nodrit grup de turistes francesos manté una embolicada conversa sobre quelcom que, en el primer moment, sembla inintel•ligible. Aleshores, el lector de la cadireta es pica. Si jo sé francès!, pensa. I, sense adonar-se’n, allarga tant com pot els seus pavellons auditius per intentar captar el tema de la conversa. Buf, sí, l’entenc, respira alleujat en comprendre alguna cosa relacionada amb l’embaràs de la Carla Bruni.
Un nen s’ha despistat i la mare s’atabala. Per sort, és allà mateix. Una parella de la primera volada, en ple èxtasi de l’enamorament, xiuxiueja dos metres més amunt i una nena petita, absolutament desinhibida, es treu el banyador i fa un pipí.
A aquestes alçades, el lector de la cadireta (ara exlector) ja s’ha resignat. Ha decidit renunciar i ha desat el llibre a la bossa de manera definitiva. Per un cop, i sense que serveixi de precedent, ha preferit la realitat a la ficció. Coses de l’estiu. Al cap i a la fi, pensa amb un sospir calmós, allò que l’envolta és l’espectacle de la vida.
