Existeixen tres tipus de cèl·lules que no es regeneren: les del cristal·lí de l'ull, les del cor i les neurones. Aquest fet no és un caprici de la naturalesa. L'explicació és ben simple. Si les cèl·lules de l'ull, el cor i les del cervell es regeneressin com les del fetge o els ronyons, hi hauria moments que el cor s'aturaria, deixaríem de veure-hi o s'esborrarien els records, la memòria i els sistemes bàsics de raonament que no permetrien enllestir processos mentals bàsics.

El cos humà, com qualsevol ens que viu a l'univers, està en crisi de forma permanent, però no fa ximpleries ni amb el que l'ajuda a veure-hi, ni amb el motor principal del seu cos ni, per descomptat, amb el processador de dades i impulsos més perfecte que s'hagi vist mai.

ERC com qualsevol altre partit està en crisi. I això no és pas dolent. S'adapta, o així ho creu, als nous corrents, corregeix, basteix defenses i més enllà de sobreviure, mira de fer-ho amb cert benestar. Ara bé, quan aquesta adaptació ha tocat la fibra de proteïnes que articulen l'ull, el cor i el cervell, la crisi, més que permanent, és letal.

Potser és simplista, però ERC va gaudir d'una confiança extraordinària quan el discurs social el formaven els seus ronyons, el fetge i la pell. Amb això, si no s'exagera, pots fer els invents que vulguis. Ara bé, quan la regeneració s'encamina a tocar la tríada que ha servit per modular un discurs factible com és un procés d'independència, la cosa és complica.

De ronyons, de pulmons o de fetges, al mercat polític n'hi ha molts, i per la banda esquerra, fins i tot, en sobren. Si ERC celebra primàries, els militants faran un primer pas per decidir si el seu partit serà cervell, ull i cor - l'instrument- per encetar un procés que difícilment altres partits, per manca de copyright històric, podrien fer. El segon pas l'hauran de fer els votants. Però la militància hauria de mirar de no posar massa pedres en un camí que ERC pot obrir sense complexos.