En una època difícil, marcada per la crisi econòmica, la fam, la xenofòbia i l’odi racial arreu del món, fan falta veus que s’alcin contra l’exclusió i a favor d’aixecar ponts de convivència. Malauradament, les persones i associacions que defensen els drets humans sovint són víctimes de burles despietades i se les acusa de “bonistes”, il•luses i poc pragmàtiques. Com si la defensa dels Drets Humans sigui una cosa ridícula passada de moda.  

Cada any, per la festa major, hi ha la tradició que el bisbe de Vic faci una homilia especial a l’ofici de la catedral. És un dia important on se suposa que el pastor dels catòlics marca pautes a seguir. Jo no sóc catòlic, però per la meva professió periodística acostumo a seguir la comitiva de gegants i caps de llúpia i després entro a la catedral a escoltar el sermó i a prendre apunts.

Aquest any, en el transcurs de l’homilia, el bisbe va  fer una al•lusió indirecta (potser massa subtil segons el meu pensament, però necessària) contra el racisme i la xenofòbia, prenent com a base la paràbola del bon samarità: “En aquell moment l’odi i menyspreu entre els jueus i els samaritans era paradigmàtic. Però el bon samarità va saber anar més enllà dels pensaments dominants del moment per poder veure en l’altre una persona amb necessitats a les quals podia i devia socórrer”. I va reblar el clau recordant que “l’acolliment de tota persona necessitada, sigui qui sigui, és una obra de misericòrdia”.

Abans, però, al començament  de la seva dissertació, Romà Casanova havia fet una salutació protocol•lària a l’arquebisbe de Kigali (Rwanda), monsenyor Tadée, present a la catedral. De la meva formació catòlica a les escola de les monges de les Beates, la dels Hermanos Maristes i al Seminari de Vic em queda  a la memòria la fascinació que els escolars, a l’infantesa i a l’adolescència, sentíem per Rwanda i els missioners osonencs que hi estaven destinats.

Recordo que els nens i nenes del beateri de Santa Caterina guardàvem el paper d’alumini que embolcallava la xocolata i altres aliments i fèiem una gran bola de “paper de plata” que servia –deien- per ajudar els “negritos” de les missions. Del meu pas pel col•legi dels Maristes conservo el record de la competició que els alumnes fèiem a l’hora de recollir diners pel Domund als carrers de Vic. El nom dels estudiants que aconseguien arreplegar mes pessetes quedava escrit en lletres de colors a la pissarra de l’aula. Jo, que no tenia cap facultat recaptatòria, no vaig veure mai el meu nom a la pissarra.

També al col•legi dels Maristes, i després al Seminari, ens extasiàvem amb els relats dels missioners i amb les “filmines” de la selva, amb unes fantàstiques cabanes i els negres corrent descalços. Al Seminari, mossèn Tarracó cada dia ens llegia un fragment de les apassionants aventures del pare  Charles de Foucauld (un legionari francès reconvertit en missioner) en terres magrebines.

De mes grandet vaig quedar al•lucinat per l’actuació de missioners, molts d’ells jesuïtes, a l’Índia. Potser el cas mes paradigmàtic va ser el pare Vicent Ferrer, un home que anys després d’arribar a l’Índia va declarar que hi havia anat a convertir indígenes, però que,  al final, el convertit va ser ell: “Em vaig adonar que podia aprendre d’ells, molt mes que ensenyar”.

Tanmateix. a banda de la qüestió religiosa, la fascinació per l’exotisme africà, al costat de la lectura dels estratosfèrics llibres de Tintín i les novel•les de Verne, a molts de la meva generació ens va despertar l’esperit viatger: mes allà de Vic hi havia vida!

Però tornem a Rwanda, un país on el 85 % dels seus habitants són cristians (65% catòlics i 35% protestants), mentre que el 15 % restant són musulmans. Un amic que ha viatjat a Rwanda en diverses ocasions explica que els rwandesos no van tenir massa problemes a l’hora d’acceptar el Déu cristià, ja que abans de la colonització ells ja eren monoteistes i adoraven a Imana.

Arran d’haver estat una colònia belga, a començaments del segle XX, Rwanda  va viure una forta introducció de l’Església catòlica a tota la seva geografia. Des de fa unes quantes dècades, a Rwanda també hi han anat a fer de missioners molts sacerdots del bisbat de Vic. Sembla ser que tot va començar durant el concili Vaticà II, quan un bisbe belga destinat a Rwanda es va asseure al costat del bisbe de Vic i a partir d'aquí va començar l’'enviament de capellans osonencs i de la diòcesi de Vic, al país africà, sobretot a les regions de Kabgayi i Kigali.

Però la crua realitat ha evidenciat que, malgrat la bona voluntat d’alguns missioners, la influència catòlica no va recollir el fruit esperat. Els darrers anys, Rwanda ha estat sotraguejada per la brutal violència ètnica, amb algunes implicacions religioses. L’any 1994, es va produir el sagnant genocidi que va enfrontar les ètnies hutu i  tutsi (minoritària). Les xifres fan posar la pell de gallina: 4 de cada 5 tutsis van ser eliminats. I es calcula que entre 500.000 i 1.000.000 de persones van morir en aquest nou holocaust.

Alguns membres de l’Església Catòlica van ser acusats de complicitat amb el genocidi. Fins i tot els bisbes rwandesos ho van reconèixer, l’any 2000, en una carta pastora: “No vam fer tot el que podíem haver fet”. Aquest missatge va ser fet públic poc després que el Papa Joan Pau II fes una crida a tots els membres de l'Església que van prendre part en les matances perquè demanessin perdó i fessin reparacions serioses: “Tots els membres de l'Església que han pecat durant el genocidi han de tenir el coratge de suportar les conseqüències dels fets que ells han comès contra Déu i contra el seu futur."

Les implicacions de l’Església, però, no sempre van ser negatives: també van haver molts casos de sacerdots i religioses que van defensar amb ungles i dents milers de persones que van acudir a les seves institucions buscant protecció. Dissortadament, altres sacerdots es van rentar les mans, com Pilats, i no van fer res quan van arribar els massacradors.

Molts membres del clergat van ser assassinats pel front Patriòtic, com el capellà Joaquín Vallmajó, un home que havia denunciat sistemàticament les matances. Soldats del nou govern també van metrallar tres bisbes catòlics a Kabgayi. Altres, com els sacerdots Isidro Uzkudun, Claude Simard i Guy Pinard, coneguts per les seves denúncies de violacions de drets humans, van ser assassinats per homes armats (cristians) a les seves parròquies.

Segons les institucions defensores dels Drets Humans, el genocidi va ser vergonyosament finançat, en bona part, amb els diners de programes d'ajuda internacionals, amb el suport del banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, sota un Programa d'Ajustament Estructural. Només en la preparació del genocidi es van gastar 134 milions de dòlars. Després, es van invertir prop de 5 milions de dòlars en matxets, destrals, ganivets i martells. Aquesta despesa va fer que un de cada tres homes hutus tingués un matxet o una arma nova.

El 2011 sorprèn que milers de rwandesos –la majoria continuen essent cristians- tornin a anar a missa els diumenges, en uns temples que van ser testimonis d’un genocidi entre germans i on es va assassinar i violar sistemàticament. La majoria de parròquies rwandeses avui estan dirigides per joves sacerdots que no passen dels 35 anys. Però un antic missioner molt dolgut explica que, a l’actualitat, ser capellà a Rwanda és un luxe que confereix dignitat social i respecte. Malauradament, “tot el què van guanyar alguns dels missioners catalans, que era la proximitat amb el poble, ara s’està perdent”.

Què pensarien  aquells nens que fa prop de 50 anys miraven amb delit les “filmines” dels missioners, si en lloc de plàcids poblats de cabanes i nens alegres jugant a la selva contemplessin cossos decapitats, cadàvers mutilats i temples incendiats per cristians rivals? On van anar a parar les boles de “paper de plata”?