Els neoconvergents (les noves fornades de militants activistes convergents que no van viure tan activament l'etapa de glòries de l'"avi" Pujol) estan mostrant, igual que els de la JMJ papal, un furor moralista que tira d'esquena. En aquest cas, a diferència de les JMJ que el seu propòsit és immiscuir-se en la nostra vida sexual i com decidim mantenir la nostra vida reproductiva i també en què valors espirituals hem de tenir, ells ho fan en el plànol socioeconòmic.
La moral com a justificació de la desigualtat socioeconòmica i coacció al moviment obrer al segle XIX
Des d'antic la moral com a instrument de justificació de les desigualtats socials ha estat una eina al servei del poder. Es considerava al pobre com a causant de la seva desgràcia per les seves desviacions morals i personals. Els pares i mares de família que tenien a les seves famílies en la pobresa ho feien per la seva falta de ganes de treballar, la seva tirada per l'alcohol, per no voler esforçar-se o per no saber estalviar i gestionar els seus diners.
Les terribles desigualtats socials que van aparèixer a inicis de la industrialització (i que
a diferència del que diu Esperanza Aguirre, hauríem d'esperar a l'aparició del moviment obrer i una lluita durant moltíssimes dècades perquè comencessin a reduir-se i a millorar les condicions dels treballadors fabrils) no quedaven ocultes als ulls de la burgesia i les classes dirigents, convivien en les mateixes colònies fabrils o a les mateixes ciutats. A més, la burgesia no tenia "la justificació divina" sobre la seva posició i presumien que ells o un avantpassat d'ells hagués aconseguit créixer econòmicament. Déu no explicava la posició social ja que la seva "classe social" havia acabat amb els estaments socials creant la mobilitat social sobre la base del talent personal i la capacitat de generar riquesa. Des del
Maltusianisme al
darwinisme social per explicar la pobresa, darrere hi ha una gran construcció moral per justificar més bé la posició de privilegi de les classes dirigents.
De tota aquesta moralina, els neoconvergents tornen a treure suc. En aquest cas adaptades a una nova etapa.
Els neoconvergents i la nova moral socioeconòmica
M'he trobat neconvergents queixant-se que hi hagi persones que estant aturades no acceptin alguns treballs perquè el sou que els ofereixen és menor que la prestació per desocupació i els semblava fatal…
La mateixa argumentació que donen és la que indiquen que "els que estan en desocupació i cobren alguna prestació" haurien d'acceptar anar a treballar en la campanya de recollida de fruita en el camp català i els indigna que hi hagi aturats que no vulguin anar a fer aquest treball.
Anem primer al tema de les opcions laborals, els costos d'oportunitat i després a la moralina que hi ha darrere de la seva postura.
Una persona quan decideix acceptar una oferta de treball no ho fa des del plantejament que "millor treballar per qualsevol sou que no treballar", aquesta és una visió neomalthusianista, que per sort, no es produeix en occident. Per sort, no vivim en una societat d'agricultors de subsistència i la gent que ha treballat ha pogut estalviar una mica alguns, uns altres tenen un matalàs familiar i a més tenim un segur obligatori col·lectiu que evita l'exclusió social anomenat segur de desocupació.
Quan algú està en l'atur no és "lumpen-proletariat" o la famosa reserva de desheretats de la qual tirar per aconseguir treballadors a costos irrisoris. Quan algú està aturat ha de contemplar el "cost d'oportunitat" per entrar a treballar.
Una persona aturada també té activitat que repercuteix en l'economia familiar: tens qui es pot encarregar de cuinar, de fer la compra, de netejar i ordenar la casa, de fer petites reparacions, arranjaments i d'aconseguir millors preus d'aliments, productes, etc… A més molts fan de cuidadors, atenen a les criatures, etc…
Quan una persona aturada es planteja agafar un treball no ho fa en comparació a un cost zero. Si tenen criatures ara han de plantejar-se tenir cangurs, buscar activitats extraescolars, buscar mitjans de transport més veloços per poder deixar els nens a l'escola i anar a treballar o bé en temporada estival pagar les famoses colònies.
Per tant no esperem que els aturats que vulguin ser treballadors, rebin o no el segur de desocupació, siguin persones que vagin a estar disposades a cobrar qualsevol sou i a fer qualsevol treball.
D'altra banda, és molt graciós que gent que no ha doblegat l'esquena en la seva vida i no han fet una altra cosa que treball d'oficina com a càrrecs de confiança en administracions convergents o col·locats pels seus familiars en càrrecs intermedis li diguin a la gent que vagin en plena canícula estival a agafar peres en el camp lleidatà. Que abandonin a la seva família durant un mes i que vagin a fer un treball molt dur per un sou més que qüestionable (i en molts casos en negre). Entenguin que un pot ser un aturat però això no el converteix en la reserva laboral semiesclavitzada de la qual poden tirar per a qualsevol cosa.
Sobre les prestacions de desocupació i salaris inferiors
Tot això neix per qüestionar la prestació per desocupació o entendre que si algú percep una prestació per desocupació ha d'acceptar qualsevol treball. Anem a analitzar el tema.
Si algú tenia un sou professional de 100, els primers mesos de desocupació cobrarà 80 i els subsegüents 60. Per tant si un aturat li ofereixen un treball amb un sou inferior a la prestació per desocupació vol dir que li estan oferint "alguna cosa" que és la meitat de per el que treballava abans. Imaginem-nos que una persona té un lloc de certa categoria professional, cobrava 1.500€ al mes i que entra en desocupació. Si porta uns quants mesos de desocupació rebrà uns 900€ de prestació, per tant les opcions que està rebutjant són sous de 800€. Practicament la meitat del que cobrava quan estava en actiu i per tant, molt per sota de la seva categoria professional i la seva productivitat.
Una persona pot aspirar, si té el marge de portar poc temps aturada, i és una opció racional, a aconseguir un treball lleugerament inferior al que tenia anteriorment no ficar-se en un altre que para ell és un abisme. Imaginem-nos un tornero-fresador que li ofereixen ser depenent d'un comerç al detall. Cobrarà menys, però és que a més li costarà més trobar treball de tornero-fresador en tenir menys temps per buscar ocupació i en desconnectar encara més amb les empreses del seu sector.
Una cosa són els centenars de milers de joves que han passat per la construcció en temps de bonança guanyant un bon sou sent pràcticament peons d'obra i una altra són persones amb formació professional en sectors que ara estan tocats però no eren "bombolles" i que renunciïn a aquesta formació professional que encara és útil al mercat laboral quan aquest comenci a recuperar-se.
Per tant és racional, no solament des del punt de vista econòmic cortoplacista (mentre tingui uns ingressos superiors no opto per un salari menor), sinó en la construcció d'una carrera professional. A part dels costos d'oportunitat vigents.
La moral i els costos d'oportunitat
És veritat que aquesta actitud és positiva per a l'individu, podria tenir efectes negatius en l'agregat. És "millor" per a una perspectiva cortoplacista que una persona que rep 900€ del sistema de desocupació agafi un treball que ho faci algú amb menor qualificació professional que a més o no tenia ja prestació o bé aquesta és de menor quantia. A les arques de l'estat li anirà bé, però a llarg termini no. Que una persona amb un valor productiu en una determinada professió que encara és capaç de generar riquesa a major productivitat malbarati el seu talent i capacitat en llocs de menor valor afegit fa que el conjunt del sistema empitjori. Quan l'empresari del metall que està veient que les exportacions de vehicles han millorat i aconsegueix un contracte d'una indústria productora per a una sèrie de peces de recanvi busqui aquests tornero-fresadores els costarà trobar-los si estan treballant en el comerç, haurà d'anar a per aquests joves que són peons de la construcció sense formació i tirar d'ells, per tant la seva empresa serà menys productiva i tindrà pitjors resultats.
Si creiem a la "mà invisible" i que les decisions individuals que no intentin retorçar el mercat al seu favor, sinó funcionar en els incentius que es generen són bones pels quals inverteixen, també ho són pels quals venen la seva capacitat de treball.
El contrari és creure al lliure mercat per als "rics" i el control social i coacció moral-simbòlica per la plebe que necessita ser guiada. De fet, una tornada a la por cap a la "massa" que és el que temien els dirigents burgesos de finals del XIX i va provocar la reacció contrària al moviment obrer (i les pitjors repressions durant finals d'aquest segle i inicis del següent).
Doble moral socioeconòmica
Pels neconvergentes, aquest dilema que a més segons la seva postura no solament porta a uns pitjors resultats per als individus sinó també per al col·lectiu és molt semblat a la doble moral victoriana. Per a ells, que els incentius capitalistes d'enriquiment funcionen de forma positiva per als empresaris, no hauria de ser així per als treballadors. De fet, a ells els sembla bé que els productors de fruita puguin contractar per quatre duros ja que "així generen més riquesa" (de fet més riquesa per a ells, no tant per al conjunt de la societat, perquè socialitzarien menys riquesa amb salaris més baixos).
En canvi que per als treballadors també funcionin aquests criteris d'incentius els sembla aberrant i malament. És a dir, va bé que els capitalistes puguin gaudir de la "llibertat de triar" i que no hi hagi dilemes morals (tota decisió del capitalista en recerca del seu enriquiment individual afavorirà al sistema segons la seva forma de veure el món), en canvi tota decisió dels treballadors ha de ser moral i pensant en el benefici col·lectiu (encara que aquest no sigui tal).
Tornem doncs a la moral socioeconòmica que justificava les desigualtats socials de la societat industrial al segle XIX. I de mans no dels beats de la JMJ sinó de la nova oligarquia política (cosina i germana de l'oligarquia econòmica catalana) dels joves quadres polítics de Convergència Democràtica de Catalunya.
Almenys, els d'Unió Democràtica no són tan hipòcrites i han estat i seran sempre democratacristians i no com els seus socis de coalició democrata-hayeckianos.
