Així, a seques, doncs no fa falta més per saber de qui es parla, qui té tot el protagonisme en el Reial Madrid, qui acapara els titulars de premsa i qui és objecte de saberuts anàlisi en la ràdio.
Mai vaig ser entusiasta del futbol doncs no m'emocionen cames d'home per molt emblanquinades que me les posessin el que em converteix en un simple observador del que esdevé exempt de passions partidàries; no és obstacle la meva desafecció al esport rei per exposar la meva sorpresa pel que ocorre amb aquest home amb la cara trista com un fado que s'aúpa sobre les veritables estrelles del negoci guanyant amb la seva actitud major espai que els seus pupils.
No sé si és dolent o bo en el seu, els resultats, em diuen els experts, que no són els esperats; posats a opinar, que en això estic, comparo a aquest senyor amb aquest Vicente del Bosque al que admiro sense reserves per ser un tros de persona que, segons el meu maldestre enteniment, supera com a home al seleccionador que va guanyar la Copa del Món. I no hi ha color. Al pitjor, Mou ven més samarretes i ja se sap que la cosa, ara, consisteix en això.
