Que consti que aquesta Consti no és la meva; jo no la vaig votar, no penso votar-la ara per resoldre els desastres creats pel govern de torn, i no entra dins de les meves prioritats reformar-la. El que voldria és deixar de patir quan sento l’adjectiu constitucional. Però ara mateix, és la llei bàsica que m’ha tocat, i per tant considero que tinc el dret i el deure de conèixer-la i d’opinar-ne.
 
En general, mirant les constitucions del món, tinc la impressió que són més apropiades les cartes senzilles i genèriques, que realment contenen grans principis i aspiren a expressar els fonaments o els grans principis d’un estat. La dels Estats Units en seria l’exemple clàssic; un text que no només condensa una filosofia democràtica, sinó que a més ho fa d’una manera especialment bella. L’altre gran referent seria el britànic, sense ni tan sols Constitució escrita en sentit estricte. El detall ve a partir de lleis parcials i, sobretot, del precedent i l’experiència.
 
En el cas de la Constitució Espanyola de 1978, malgrat tots els elogis desmesurats que se n’han fet, sempre he pensat que era un document molt d’una època, farcit de pors i rèmores a causa del règim militar anterior. No m’ha agradat mai que se la sacralitzés, i sempre he pensat que si hi havia alguna cosa anticonstitucional de debò, no era pas l’anhel de retocar-la, sinó tot el contrari, o sigui impedir que fos reformable. Convertir una llei bàsica en vaca sagrada ha estat, al meu entendre, una de les preses de pèl més greus del sistema polític espanyol.
 
Doncs bé, ara resulta que no era ni tan intocable ni tan invariable; en un parell de dies, els dos grans partits s’han posat d’acord i han enllestit una reforma de vergonya. Sí, sí, vergonya per com s’ha fet, i vergonya perquè la intenció és l’habitual; reforçar el centralisme espanyol. Posats a modificar, no es podia canviar l’article que converteix l’exèrcit espanyol en garant de la unitat, o sigui en carceller oficial dels pobles? No es podia limitar la pobresa o els grans abismes socials? No es podia limitar l’espoli fiscal al qual estem sotmesos?
 
Doncs no, tot això, expressió de reclamacions antigues i justes, es descarta amb un cop de mà. En canvi, s’hi incorpora un reglament de tercera que prohibeix tenir marge de crèdit als ajuntaments, i que en una llei addicional, rebaixa molt la capacitat d’endeutament del govern català i molt poc la del govern espanyol. Quan de fet, el deute més preocupant de llarg és el del govern central. En fi. Tot plegat, amb l’esperit de laminar qualsevol sobirania que no sigui la de les institucions centrals, d’imposar barreres als petits poders perifèrics i de convertir la Constitució, al capdavall, no pas en una casa de llibertats, sinó en una presó col·lectiva.
 
Qui no s’indigna és perquè no vol. I qui no clama al cel per obtenir una constitució pròpia és perquè no vol. Tal com van les coses, o hi posem una mica de pressa i de seny o ho passarem molt malament, tant pel que fa a la capacitat de decidir com a la nostra prosperitat i el nostre benestar. Moviments delators com aquest recent haurien de fer reaccionar tothom. Hem arribat a un punt on ens cal desmarcar-nos de l’ofensiva constitucional espanyola, no ja per anhels de llibertat nacional, sinó per pura higiene democràtica.
 
La Constitució espanyola és cada cop més obesa. I nosaltres som víctimes d’aquesta obesitat burocràtica, centralista i de temptacions despòtiques.