Anit, mentre reflexionava sobre el possible tema d’aquest article i després de veure el telenotícies (que, com cada dia, em va arronsar el cor), de sobte vaig adonar-me que, en gairebé un any d’emplenar setmanalment aquesta columna, encara no havia trobat el moment per parlar de música. I vaig quedar absolutament astorada, perquè tothom que em coneix sap que, malgrat la meva enorme “lletraferidura” i activisme literari, malgrat la meva cinefília a prova de bomba, sempre he considerat que la música és la disciplina artística més universal. Aquella que podem compartir, al marge d’ètnies, creences i idiomes, tots els habitants del planeta.
La meva psicòloga, ara ja amiga, em va explicar un dia que la música s’adreça directament a no sé quina part del cervell que filtra les sensacions i les emocions sense intermediacions prèvies. No recordo com la va denominar i ara mateix tampoc no importa. Però crec que, sense conèixer les explicacions científiques, aquesta mateixa idea era la que jo havia copsat, intuïtivament, des de ben petita.
No és estrany, per tant, que quan vaig decidir escriure una breu novel·la (inèdita i en castellà) dedicada a la meva àvia, triés com a fil conductor l’amor per la música. Tampoc no és estrany que compongués un petit text, intitulat Consol, un dia una mica gris en què vaig intentar reflectir, com a teràpia, totes aquestes meves percepcions. Avui, quan el món està tan convuls com d’habitud, quan el futur és tan incert i tan fosc, he pensat que aniria bé compartir amb vosaltres la meva modesta prosa. Perquè, per fortuna, estimats lectors, passi el que passi, sempre ens quedarà la música.
Per a tots vosaltres:
Consol
Només cal prémer un botó.
Llavors sorgeix del no res i ens inunda. Sobrevola els mobles, les làmpades, les cortines. S’entreté una estona en les motllures dels armaris i de cop fa un salt i s’enlaira enjogassada, gronxant-se amb plaer dins espirals invisibles. Mai no té pressa. Rebota contra el sostre i retorna, a voltes entremaliada i juganera com una criatura, a voltes solemne i greu com una reina. Li agrada escampar-se pels racons, lànguida. I sovint, quan en té moltes ganes, gaudeix travessant murs i parets i esmunyint-se amb una rialla fugissera pel panys de les claus i les escletxes de les finestres.
Mai ningú no ha pogut imitar-la. Mai ningú no l’ha vist. És intangible, incorpòria. Única. Al llarg dels segles, molts han estat els qui han intentat definir-la, però ha resultat debades. Hi ha qui diu que és fum. O aire. Dolçor, fortalesa, energia, un codi matemàtic. Hom ha escrit llibres per parlar-ne. Hom ha utilitzat adjectius, substantius i adverbis, però sempre, tothom, ha fracassat. Perquè ella és més llesta, i els enganya. Ultrapassa les contingències de l’espai i del temps, de la història i de l’existència efímera de l’home. I es manté ferma, vibrant. Tan valuosa que res no pot afectar-la. Immortal, eterna.
Quan arriba al més alt nivell de majestat, brillant com una estrella a l’antesala del cel, esdevé un bàlsam alliberador que s’escola furtivament, inadvertidament, sense que li ho demanis. I si ella t’ho permet –perquè t’ha concedit, generosa, una guspira de sensibilitat suprema–, tal vegada és possible, tancant els ulls, compartir-hi un instant de comunicació perfecta.
Alguns homes cèlebres l’han coneguda molt bé. Ella els ha triat i els ha fet famosos. Han treballat plegats per a tota la resta, per als pobres mortals capaços de copsar, tan sols, una petita engruna del seu valor incommensurable. Han treballat i han lluitat, però ha valgut la pena. Perquè han estat els elegits, i ella els ha regalat la llum, l’art de la creació, la vida.
L’herència de la humanitat sencera, de la humanitat perduda i sola. Quelcom per compartir, per preservar, quelcom universal que alimenta l’esperit. L’esclat enlluernador dels sentits que ens desborda i ens inunda l’ànima.
L’obra més perfecta dels imperfectes déus. Sempre hi és per salvar-nos.
El consol del món, del món sencer.
L’espai i el temps s’esvaeixen. Enmig de la foscor, res no té sentit fora de la nota plena d’un piano, del plany afligit d’un cello o de l’acord sostingut, màgic, brillant d’un delicat violí...
