Publicat a Crònica.cat

Miquel Strubell, sociolingüista, promotor de Sobirania i Progrés.

La formidable i valenta Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans sobre els Drets del Poble Català s’afegeix a la munió de manifestacions de polítics (alguns semijubilats), dirigents de la societat civil, juristes i comentaristes que estan traduint en paraules allò que es va dir quan va sortir la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006, sentència que desautoritzava el pacte de l’Estat amb Catalunya i el mateix poble català. Això, sumada al tractament que es dóna als catalans –entre xenòfob i racista- en alguns mitjans de comunicació estatals de gran abast i influència, i declaracions recents de dirigents polítics espanyols de l’esquerre i la dreta, fa viure en la pròpia pell la sensació que tot això s’acaba, que estem arribant –o hem arribat ja- al final del camí.

Vist des de Catalunya, el País Valencià o les Illes, és evident que el sistema de finançament espanyol ens està asfixiant. Tant és així que tinc a les mans un excel·lent, per didàctic, llibre: Narració d'una Asfíxia Premeditada. El trist del cas és que aquest llibre es va escriure fa més d’un quart de segle (el 1985), per un senyor que ja va morir fa 22 anys: Ramon Trias Fargas. És que era un visionari, o és que ens hem tapat els ulls (o ens els han tapats) durant to aquest temps?

Abans de dir passi-ho bé a Espanya, m’agradaria que alguns polítics andalusos i extremenys, que sempre ens han acusat de gasius i insolidaris, (sobre)visquessin un temps amb un concert econòmic, que (sobre)visquessin amb els seus propis recursos, el fruit del seu esforç. M’explico.

Gràcies al company de la feina Joan Campàs, he pogut descobrir una de les raons per les quals Catalunya va ser pionera en la revolució industrial. L’emfiteusi, llegeixo a l’excel·lent Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, era un contracte mitjançant el qual el propietari cedia a perpetuïtat el dret a cultivar unes terres, a canvi l’emfiteuta, o llogater, era obligat a pagar una certa quantitat anual, en sous o en espècia – una part de la collita. A diferència del model feudal, o del tipus de contractes que es feien al sud de la península, on el camperol es podia quedar sense res al cap d’uns anys, a bona part dels països catalans conquerits dels musulmans, els pagesos veien que el fruit de la seva feina podia fer créixer i prosperar la família, i els descendents. Això era un gran incentiu per treballar (que ho és el no voler morir de gana, és clar) però amb un afegit: que tota la inversió feta amb els excedents i amb la feina de la família (un pou nou, unes feixes noves, una arbreda tallada) podia suposar un increment de la producció.

Aquest és justament el gran atractiu del concert econòmic, és el gran estímul per reinvertir. I això al llarg dels segles crea un estil de vida.

Com també crea un estil de vida, de pidolaire, de menfotisme, de dependre dels recursos que puguin venir de fora, d’acusar l’altre de no ser “solidari”, el fet de no disposar de la terra on treballes a precari... durant segles.

Tot això, també, té a veure amb els motius que han fet que l’Institut d’Estudis Catalans –un organisme docte, ponderat, mesurat com n’hi ha pocs!- s’hagi afegit, un cop superada la costa de gener, al clam creixent a favor de la independència dels pobles que la vulguin. Com el meu.