Llatí d'estiu

Article d'opinió d'Ian Gibson per El Periódico.


Sembla mentida que es menyspreï, que s'ensenyés tan malament i que l'Església l'hagi abandonat

Vaig tenir la mala sort de néixer al si d'una secta protestant el culte de la qual ignorava de manera contundent el llatí. El llatí era de catòlics, de la missa, del Vaticà, dels falsos cristians amb el Papa, el clero cèlibe, la transsubstanciació, el nefast sistema de confessió oral, la Mare de Déu, les indulgències, les butlles, els convents... Nosaltres, que ens consideràvem els autèntics servents de Jesús, ho rebutjàvem, remetent-nos exclusivament a la famosa versió anglesa de la Bíblia coneguda com del rei Jaume (The authorised king James version), executada al segle XVII i considerada un dels monuments més grans de l'idioma.

Víctima d'aquesta estultícia, vaig acabar els estudis universitaris sense haver obert mai la Bíblia Vulgata. I vaig trigar unes quantes dècades més a adonar-me del greu perjudici que havia suposat per a la meva formació cultural l'exclusió d'aquell llatí eclesiàstic sense el qual no s'entén res del nostre entorn. Exclusió que avui afecta, irònicament, tota la cristiandat per haver comès l'Església -a parer meu - l'immens, per no dir imperdonable, error de suprimir el llatí a la missa i així contribuir al desconeixement de l'idioma universal que avui caracteritza els nostres joves.

Universal, sí, ¿com es pot posar en dubte? No puc oblidar la lectura, encara adolescent, d'un llibre de l'autor anglofrancès Hilaire Belloc, The path to Rome (El camí de Roma). Llibre que no he tornat a veure des d'aleshores, encara que per internet m'assabento que es continua reeditant. No es tractava del camí cap a la veritat catòlica, sinó d'un viatge real -un pelegrinatge-emprès, a peu, per planes i muntanyes, des de l'est de França (Belfort, si no m'equivoco) fins a la ciutat eterna. El que recordo en especial és l'elogi que s'hi fa de la missa llatina, de la missa que llavors es podia sentir igual al poble més insignificant de qualsevol país d'Europa -Belloc era un gran europeista- que a la mateixa catedral de Sant Pere. Això sí que era universalitat i, per als creients, un consol i un orgull. D'això en sabia molt James Joyce. El seu deute amb el llatí de l'Església queda plasmat a la primera pàgina de l'Ulisses, amb la parodia de la missa que corre a càrrec de Buck Mulligan («Introibo ad altare Dei...»).

El llatí clàssic era una altra cosa... un maldecap per a alumnes i professors. ¿Com dimonis es podia fer grat als joves el complex idioma de Virgili i Horaci, com se'ls podia convèncer de la importància, de la necessitat o l'obligació de saber nominatius i ablatius, declinacions, verbs deponents i gerundis? ¿Com se'ls podia ajudar a superar tanta dificultat gramatical? Un amic meu en tenia la resposta: s'hauria de canviar el sistema de cap a peus i començar amb una barreja de llatí vulgar i llatí medieval, amb el llatí que ja es feia menys llatí clàssic, amb més preposicions i menys desinències. És a dir, que ja s'anava convertint en romànic. Com a exemple proposava la Cantilena de Santa Eulàlia, de finals del segle IX, considerada el primer text literari francès. En recordo uns versos: «Buona pulcella fut Eulalia / bel auret corps et bellezour anima / voldrent la vaincre li inimi Dei / voldrent la faire diable servir». Per a qui neix parlant francès o espanyol o català... gairebé no necessiten traducció, de manera que demano disculpes: «Una bona noia va ser Eulàlia / tenia un bon cos i millor ànima / vèncer-la volien els enemics de Déu / i que el diable servís». ¡Pobra Eulàlia! ¡Li inimi Dei! Un mil·lenni més tard Federico García Lorca en reprendria el fil.

El meu amic no parlava de la Vulgata, però jo sí que en vull parlar. Quin gust obrir-la a l'atzar i descobrir que el llatí que hi ha desplegat és gairebé de bufar i fer ampolles, sobretot amb una traducció espanyola al costat. Quina manera més estupenda, penso, d'entrar en els dominis de la llengua universal. Acabo de rellegir el passatge de Sant Mateu en què Crist fa fora els canvistes del Temple i els etziba: «Scriptum est: Domus mea domus orationis vocabitur: vos autem fecistis illam speluncam latronum». És clar, la casa de Déu es coneixia com la de l'oració i aquells especuladors, que és el que eren, l'havien convertit en una cova de lladres. Servidor no havia ensopegat abans amb el substantiu spelunca, però aquí el tenen, i aquí tenen avui els nostres temeraris espeleòlegs que de tant en tant s'extravien per les speluncas de la península Ibèrica.

Perdonin la insistència, però volia trencar una petita llança a favor del llatí, del llatí del qual tots ens alimentem cada dia gairebé sense adonar-nos-en. Diuen que es tracta d'una llengua morta. No és així. El llatí actualitzat està més puixant que mai, és la no reconeguda lingua franca de moltíssims milions d'éssers humans. Sembla mentida que es menyspreï, que s'hagi ensenyat tan malament i que fins i tot l'Església ara el tingui abandonat. Si aquesta nota indueix algú a obrir la Vulgata i fer-hi un petit descobriment estiuenc, em donaré per supersatisfet.