diumenge, 13 de març de 2016
Entrevista a Meritxell Blay
dilluns, 28 de novembre de 2011
La Sociedad de Estudios Clásicos pide una revisión de la secundaria
Article publicat a El País.
diumenge, 4 de setembre de 2011
El diari Ara porta la Bernat Metge a les escoles i instituts de Catalunya
Encara hi ha més, però: per cada subscripció, el diari Ara en regalarà una altra al centre docent que esculli el subscriptor. No cal dir que tenim una magnífica oportunitat d'equipar magníficament les nostres biblioteques, sovint ben migrades per culpa d'un pressupost escàs.
Cal agrair iniciatives com aquesta que ajuden la nostra tasca diària de difondre i prestigiar els autors clàssics, dins i fora de l'aula.
Podeu obtenir tota la informació seguint aquest enllaç.
dimarts, 19 de juliol de 2011
Llatí d'estiu
Sembla mentida que es menyspreï, que s'ensenyés tan malament i que l'Església l'hagi abandonat
Vaig tenir la mala sort de néixer al si d'una secta protestant el culte de la qual ignorava de manera contundent el llatí. El llatí era de catòlics, de la missa, del Vaticà, dels falsos cristians amb el Papa, el clero cèlibe, la transsubstanciació, el nefast sistema de confessió oral, la Mare de Déu, les indulgències, les butlles, els convents... Nosaltres, que ens consideràvem els autèntics servents de Jesús, ho rebutjàvem, remetent-nos exclusivament a la famosa versió anglesa de la Bíblia coneguda com del rei Jaume (The authorised king James version), executada al segle XVII i considerada un dels monuments més grans de l'idioma.
Víctima d'aquesta estultícia, vaig acabar els estudis universitaris sense haver obert mai la Bíblia Vulgata. I vaig trigar unes quantes dècades més a adonar-me del greu perjudici que havia suposat per a la meva formació cultural l'exclusió d'aquell llatí eclesiàstic sense el qual no s'entén res del nostre entorn. Exclusió que avui afecta, irònicament, tota la cristiandat per haver comès l'Església -a parer meu - l'immens, per no dir imperdonable, error de suprimir el llatí a la missa i així contribuir al desconeixement de l'idioma universal que avui caracteritza els nostres joves.
Universal, sí, ¿com es pot posar en dubte? No puc oblidar la lectura, encara adolescent, d'un llibre de l'autor anglofrancès Hilaire Belloc, The path to Rome (El camí de Roma). Llibre que no he tornat a veure des d'aleshores, encara que per internet m'assabento que es continua reeditant. No es tractava del camí cap a la veritat catòlica, sinó d'un viatge real -un pelegrinatge-emprès, a peu, per planes i muntanyes, des de l'est de França (Belfort, si no m'equivoco) fins a la ciutat eterna. El que recordo en especial és l'elogi que s'hi fa de la missa llatina, de la missa que llavors es podia sentir igual al poble més insignificant de qualsevol país d'Europa -Belloc era un gran europeista- que a la mateixa catedral de Sant Pere. Això sí que era universalitat i, per als creients, un consol i un orgull. D'això en sabia molt James Joyce. El seu deute amb el llatí de l'Església queda plasmat a la primera pàgina de l'Ulisses, amb la parodia de la missa que corre a càrrec de Buck Mulligan («Introibo ad altare Dei...»).
El llatí clàssic era una altra cosa... un maldecap per a alumnes i professors. ¿Com dimonis es podia fer grat als joves el complex idioma de Virgili i Horaci, com se'ls podia convèncer de la importància, de la necessitat o l'obligació de saber nominatius i ablatius, declinacions, verbs deponents i gerundis? ¿Com se'ls podia ajudar a superar tanta dificultat gramatical? Un amic meu en tenia la resposta: s'hauria de canviar el sistema de cap a peus i començar amb una barreja de llatí vulgar i llatí medieval, amb el llatí que ja es feia menys llatí clàssic, amb més preposicions i menys desinències. És a dir, que ja s'anava convertint en romànic. Com a exemple proposava la Cantilena de Santa Eulàlia, de finals del segle IX, considerada el primer text literari francès. En recordo uns versos: «Buona pulcella fut Eulalia / bel auret corps et bellezour anima / voldrent la vaincre li inimi Dei / voldrent la faire diable servir». Per a qui neix parlant francès o espanyol o català... gairebé no necessiten traducció, de manera que demano disculpes: «Una bona noia va ser Eulàlia / tenia un bon cos i millor ànima / vèncer-la volien els enemics de Déu / i que el diable servís». ¡Pobra Eulàlia! ¡Li inimi Dei! Un mil·lenni més tard Federico García Lorca en reprendria el fil.
El meu amic no parlava de la Vulgata, però jo sí que en vull parlar. Quin gust obrir-la a l'atzar i descobrir que el llatí que hi ha desplegat és gairebé de bufar i fer ampolles, sobretot amb una traducció espanyola al costat. Quina manera més estupenda, penso, d'entrar en els dominis de la llengua universal. Acabo de rellegir el passatge de Sant Mateu en què Crist fa fora els canvistes del Temple i els etziba: «Scriptum est: Domus mea domus orationis vocabitur: vos autem fecistis illam speluncam latronum». És clar, la casa de Déu es coneixia com la de l'oració i aquells especuladors, que és el que eren, l'havien convertit en una cova de lladres. Servidor no havia ensopegat abans amb el substantiu spelunca, però aquí el tenen, i aquí tenen avui els nostres temeraris espeleòlegs que de tant en tant s'extravien per les speluncas de la península Ibèrica.
Perdonin la insistència, però volia trencar una petita llança a favor del llatí, del llatí del qual tots ens alimentem cada dia gairebé sense adonar-nos-en. Diuen que es tracta d'una llengua morta. No és així. El llatí actualitzat està més puixant que mai, és la no reconeguda lingua franca de moltíssims milions d'éssers humans. Sembla mentida que es menyspreï, que s'hagi ensenyat tan malament i que fins i tot l'Església ara el tingui abandonat. Si aquesta nota indueix algú a obrir la Vulgata i fer-hi un petit descobriment estiuenc, em donaré per supersatisfet.
dijous, 21 d’abril de 2011
La vigencia de las humanidades
Podeu veure l'article original al web de La Vanguardia.
dissabte, 2 d’octubre de 2010
El vaixell d'Odisseu, premi al millor bloc
dijous, 8 d’abril de 2010
El futuro de las Humanidades
Un article molt interessant escrit per Adela Cortina, catedràtica d'Ètica i Filosofia Política de la UV, publicat a El País el darrer cap de setmana.
El futuro de las Humanidades
Hace medio siglo C. P. Snow, físico y novelista británico, pronunció una conferencia sobre Las dos culturas y la revolución científica, que produjo un gran revuelo. Distinguía en ella entre dos culturas, la de los científicos y la de los intelectuales, que venían a coincidir con dos ámbitos del saber: Ciencias y Humanidades. A juicio del conferenciante, los intelectuales gozaban de un mayor aprecio por parte del público y, sin embargo, eran unos luditas irresponsables, i ncapaces de apreciar la revolución industrial por no preo-cuparles la causa de los pobres.
Hoy las cosas han cambiado radicalmente. Jerome Kagan, emérito de la Universidad de Harvard, vuelve al tema en The Three Cultures y, amén de añadir la cultura de las Ciencias Sociales, diagnostica el declive de las Humanidades. Naturalmente, cabría discutir todo esto, porque es discutible, pero hay al menos dos afirmaciones que urge abordar: ¿es verdad que las Humanidades están en decadencia?, ¿es verdad que quienes las tienen por oficio son incapaces de interesarse por la causa de los menos aventajados y de apreciar el progreso científico? La respuesta no puede ser en ambos casos sino "sí y no".
En lo que hace a las razones del sí, serían al menos tres.
Por una parte, el harakiri practicado por sedicentes humanistas, empeñados en asegurar que cualquier ciudadano corriente puede ser historiador, filólogo, filósofo o crítico literario sin tener que pasar por un aprendizaje ad hoc, cuando lo cierto es que estos saberes cuentan con vocabularios específicos, con métodos propios de investigación, con un bagaje de tradiciones históricamente surgidas que es preciso conocer para dar mejores soluciones a los problemas actuales.
Una segunda razón para creer en el declive de las Humanidades procede del afán imperialista de algunos científicos, incapaces de asumir que hay formas de saber complementarias, empeñados en explicar la vida toda desde la comprobación empírica, sea desde la economía o desde las neurociencias. Los buenos científicos saben que sus explicaciones y predicciones tienen un límite, y que las interpretaciones son harina de otro costal, no digamos ya las orientaciones sobre cómo se debería obrar. Pero los otros prometen lo que no pueden dar y no dudan en instrumentalizar a su servicio el aprecio que ha conquistado la buena ciencia.
Y, por último: las Humanidades -se dice- contribuyen muy poco a la economía de un país. De donde se sigue que invertir en ellas no parezca ser rentable, sea en docencia o en investigación, que el I+D+i parezca ser cosa de ciencias y tecnologías. Si a ello se añade la dificultad de comprobar la calidad de la producción humanística, el futuro de las Humanidades se ennegrece. Y, sin embargo, esto es radicalmente falso, y aquí empiezan las razones del "no". A cuento de la crisis económica distintos foros se han preguntado qué hacer y una de las medidas en las que hay un amplio acuerdo es la necesidad de incrementar la productividad formando buenos profesionales, cuidando los recursos humanos, de los que siempre se ha dicho -aunque no sé si alguien se lo cree- que forman el más importante capital de un país. ¿Qué tipo de profesionales podrían ayudarnos a salir del desastre?
Podrían ayudarnos los auténticos profesionales, que son buenos conocedores de las técnicas, pero no se reducen al "hombre masa" del que hablaba Ortega, sino que tienen sentido de la historia, los valores, las metas; son ciudadanos implicados en la marcha de su sociedad, preocupados por comprender lo que nos pasa y por diseñar el futuro, marcando el rumbo de la evolución. A su formación pertenece de forma intrínseca ser ciudadanos preocupados por el presente y anticipadores del futuro: no es un "algo más" que se añade a su capacidad técnica, sino parte de su ser. Pero para formar a ese tipo de gentes será preciso cultivar la cultura humanista, que sabe de narrativa y tradiciones, de patrimonio y lenguaje, de metas y no sólo medios, de valores y aspiración a cierta unidad del saber. De esa intersubjetividad humana, de ese ser sujetos que componen conjuntamente su vida compartida.
Por si faltara poco, se van estrechando los lazos entre humanistas y científicos, practicando una auténtica transferencia del conocimiento, que no es sólo cosa de patentes. En comisiones, proyectos de investigación y publicaciones aumenta el trabajo interdisciplinar, porque los problemas desbordan las respuestas de una sola especialidad. Y en ese trabajo conjunto un tema estrella es, y todavía tiene que ser más, la causa de los pobres. Bueno sería que las universidades hibridaran su profesorado y especialistas de distintas culturas impartieran las clases de cada grado para lograr una formación integral.
De todo ello resulta que la necesidad de las Humanidades no decae, sino que aumenta, y no sólo porque nos ayudan a vivir nuestra común humanidad con un sentido más pleno, sino porque incrementan esa soñada productividad que tiene su peso en euros. Ojalá las Jornadas sobre las Humanidades en España y en Europa, que se celebran a cuento de la convergencia europea, sean un impulso en este sentido.
dissabte, 28 de novembre de 2009
Carta d'un lector a El Periódico
Aquesta és la carta destacada de l'edició d'avui de El Periódico de Catalunya, enviada per un lector, sobre la (greu i inacceptable) impossibilitat de cursar el Màster per a professor de secundària a la UB.
'Per imitar Finlàndia no s’ha d’ignorar el llatí i el grec'
Escric aquesta carta després de llegir a EL PERIÓDICO una notícia que diu que «dos terços dels 2.000 aspirants cursaran el màster de secundària». El text continua informant que el sistema educatiu català acaba de fer un pas endavant «per assemblar-se al de Finlàndia, el mirall de virtuts que se cita de forma recurrent com a paradigma de l’èxit escolar». Explicaré el meu cas: vaig fer la preinscripció per al màster oficial de formació de professorat de secundària, i em van trucar de l’Oficina d’Orientació per a l’Accés a la Universitat per informar-me que aquesta especialitat no s’impartiria, per decisió de la Universitat de Barcelona (UB), organitzadora del màster. Una responsable de la UB, no obstant, em va assegurar que no sabia res de l’anul·lació.
Quan es va publicar el nombre de places, vaig descobrir que hi havia especialitats que com que no arribaven al nombre mínim exigit (fins llavors només se sabia que hi havia limitació de places, no un mínim) no s’impartiran, entre elles les assignatures de Llatí i Grec. He intentat obtenir una explicació i saber quines solucions podria tenir per cursar el màster, però no he tingut respostes satisfactòries. Educació anuncia coses que després no compleix. I per comparar-se amb Finlàndia, el conseller hauria de saber que els estudis de cultura clàssica allà tenen un gran pes en la societat. No ens comparem, senyors, amb el país que va utilitzar el llatí en la seva presidència de la UE al decidir la traducció i publicació dels seus comunicats oficials en llatí, a part de les altres llengües oficials. Potser ens hauríem de plantejar si aquesta opció és la raó per la qual Finlàndia està molt per sobre de nosaltres i que per això és un mirall de virtuts.