Aprofitant l’oportunitat que m’ofereix aquesta columna setmanal, avui em permetré el luxe de parlar d’un tema que em té enormement, totalment i absolutament encuriosida des de fa anys i panys. Un misteri insondable que es perd en la fosca nit dels temps, un expedient X surrealista i enigmàtic, un cas digne de la dimensió desconeguda.
Ho heu encertat ja? No? Doncs res més fàcil, estimats lectors. Us n’he facilitat una pista dins del títol.
Què? Ja? Encara no? Bé, d’acord. Us està costant. Però no patiu: us en faig cinc cèntims ràpidament.
Estic parlant de... sí, sí, això, això: la qüestió increïblement inexplicable dels col•leccionables de tardor.
Des que tinc memòria (i us asseguro que en tinc molta), recordo cada començament de setembre per un seguit de notícies recurrents: el final de les vacances, el balanç de la temporada turística, les primeres reunions del govern i la represa del curs escolar. Però, per damunt de tot, per un fet destacable que mai no falla, una circumstància que es produeix a desgrat de crisis o de qualsevol altre tipus de cataclisme: l’arribada massiva als quioscs (i de retruc als anuncis de la televisió) d’allò que, genèricament, podem designar amb el nom de “col•leccionables”.
La primera accepció del terme “col•leccionable”, segons el DIEC2, és adjectiva: “que pot ésser col•leccionat”. Ras i curt. I vosaltres direu: senzill, no? Doncs no. No resulta tan fàcil. Perquè rere l’evidència de la dita definició s’amaga, ben arraulida, l’essència inextricable del misteri.
Per què existeixen aquests col•leccionables? Per què apareixen justament al setembre quan, precisament, tothom té les butxaques escurades per les recents vacances i s’aproximen inexorablement les temibles despeses dels llibres i materials escolars? El seny em fa pensar que, en un principi, podien ser hereus de les publicacions per entregues sorgides al segle XIX. Aquells fulletons plens de desgràcies que la gent esperava amb delit, per veure com continuava la història de torn.
Quan jo era petita, recordo fascicles de tota mena (enciclopèdies, diccionaris, llibres sobre la naturalesa, els animals, les plantes, etc.) que després s’enquadernaven i es convertien en obres magnes, volums enormes que lluïen força a les prestatgeries. Venia a ser com una compra a termini que feia assequible una adquisició que, d’una altra manera, la gent humil no s’hauria pogut permetre. I que, dit sigui de pas, maleïda la falta que li feia.
Però... i aquí comença el veritable expedient X... quan aquest costum, relativament raonable, va sofrir la forta mutació que va donar lloc a la surrealista oferta que actualment rebem? A qui li interessen les casetes de nines, els cotxets antics, les medalletes de llauna, les rèpliques de vestits reials, els animalons de goma, els discos de l’any de la picor, les plomes que no funcionen, les ninetes retallables, els trossos de tela de colors, els platets i olle
s, els avions de joguina, els vaixells de tots els temps, els soldadets mal pintats, els autòmats de pa sucat amb oli o l’enèsima versió (dolenta i gens contrastada) dels contes de Hans Christian Andersen? Això per no parlar dels fascicles que t’ensenyen mecànica, aeromodelisme, brodats, ceràmica, punta de coixí, construcció de maquetes, escriptura creativa o solfeig en un tres i no res. Tot sense sortir de casa. Bé, sí. Amb una petita incursió al quiosc de la cantonada.
I em pregunto, ensorrada sota el pes d’un interrogant gegantí: qui és el potencial receptor de tot això? A qui va dirigit? I, sobretot, si algú pica... quanta gent passa de la segona o la tercera entrega? Quantes col•leccions continuen fins el final? En què consisteix el negoci de les editorials?
I el més gros de tots els dilemes: quan i per què les editorials, el negoci de les quals són els llibres, van començar a vendre, amb tècniques fulletonesques, casetes de nines, cotxets antics, medalletes de llauna, rèpliques de vestits reials, plomes que no funcionen, vaixells de tots els temps i discos de l’any de la picor? QUAN I PER QUÈ, PER DÉU?
Necessito que algú m’alleugi del pes de tantes preguntes. Ja no puc més. Però no crec que sigui fàcil. Fa anys que ho intento. I res; no he aconseguit treure’n l’aigua clara. Per això em sembla que, sens dubte, aquest és un típic cas per a en Mulder i la Scully.
Passeu un bon setembre, estimats lectors
