Vegeu galeria de fotos (Joan Parera)

Actuació dels Manel al Foramuralla. Foto: Joan Parera

Un nou festival de música gairebé íntegrament en català ha aterrat a Vic amb l'excusa del 20è aniversari de la Jazz Cava. Amb un destacat cartell que combinava grups consolidats com Manel i Mazoni, complementats per l'emergent Espaldamaceta i els osonencs Raydibaum, el Foramuralla va omplir divendres un camp a l'aire lliure prop del Mas de Bigues (unes 2.500 persones).

El foc el va obrir una de les petites perles del segell català independent Bankrobber, Espaldamaceta, una proposta interessant i íntima, tot i que mentre la gent feia unes massives cues per comprar entrepans o tiquets de beguda, quedava com un decorat fúnebre que poca gent escoltava tret d'alguns incondicionals a les primeres files. Un concert que no es va trobar amb l'horari ni el lloc adequat, ja que per molta gent, escoltar-lo en aquelles condicions va ser poc menys que un suplici. Tot i això, el tarragoní Juan José González va fer un bon concert, amb homenatges a Manel i Mishima inclosos, però és va trobar massa sol tan sols acompanyat de la seva guitarra.

Havia arribat l'hora de Manel, el grup que agradi o no, tothom vol veure en directe. En els primers temes es va veure que a diferència del seu darrer concert amb unes característiques semblants, al PopArb, van introduir un so una mica més elèctric. Això va fer que el concert, tot i comptar amb alts i baixos no fos tan soporífer com el d'Arbúcies. Manel progressen adequadament en aquest tipus de festivals, però està clar que en els teatres es troben en el seu medi natural. Temes com "La bola de cristall" o "El gran salt" van destacar entre clàssics del primer disc com "Al mar!" tocada als bisos conjuntament amb la versió de Pulp "La gent normal". I és que Manel s'ha convertit en un grup normal que és normal que agradi a la gent, fins i tot es podia observar als seus seguidors més veterans asseguts al terra com torratxes, gaudint tranquil•lament de la música d'aquest quartet que sembla que hagi nascut amb una flor groga al culet.

A la fi del concert estrella de la nit, molta gent va desertar i Raydibaum en va pagar les conseqüències. El fet de ser menys coneguts els va abocar a comptar amb poca gent davant l'escenari, mentre la majoria ja marxava o anava a carregar a les barres. El concert, no obstant, va ser potent i amb un so i una energia que demostra que aquesta banda és una de les més fortes del panorama emergent. Se'ls veia molt còmodes a l'escenari segurament esperonats pel fet que l'espai certament era molt adequat, i era el festival més gran on han actuat fins ara.

Esperem que aquest Foramuralla pugui comptar amb més edicions i que aquest recinte, que recordava una mica a la zona Espai Cat d'anteriors edicions del MMVV pugui tenir continuïtat.

La traca final i el millor concert de la nit, el va oferir Mazoni. El bisbalenc Jaume Pla presentava amb la banda el seu darrer disc: “Fins que la mort ens separi”. I com és habitual, una corona de flors decorava la bateria en un escenari on el grup sempre es va trobar bé. Així, es van anar combinant els temes del nou disc amb altres clàssics com "No tinc temps", "La Granja de la Paula" (amb dedicatòria inclosa a un fan anomenat Ignasi que amb un grup de sapastres feia un autèntic espectacle a primera fila), o la sensacional "Apocalipsi Now", que va acabar sorprenentment enllaçada amb música de la mítica banda britànica New Order. Fins i tot es van trobar tant bé a l'escenari que ens van obsequiar amb un tema nou, una versió de Nina Simone amb frases com "tinc la puta vida per endavant" que van fer gaudir als més tocatardans. El guitarrista Jordi Rudé, com sempre eufòric i amb els seus moviments de figurí ens va obsequiar amb una de les parides de la nit per presentar el tema "Golafre de marisqueria" tot dient un "Visca les petxines de Vic". Doncs visca! I llarga vida al Foramuralla!