Fem-ho fàcil
UN ESTIU TREBALLANT
“La gràcia de les converses és que es mantenen entre una o diverses persones, són úniques, irrepetibles i són privades. No són per compartir", diu Espinàs
Il·lustració de Daniel Berdala
L’escriptor Josep Maria Espinàs passa les vacances d’estiu a Roses, ja fa anys que va al mateix hotel, on aquest mes d’agost ha aprofitat per treballar i acabar el seu pròxim llibre i que es titula “Entre els lectors i jo”. Es tracta d’un repàs de les moltíssimes cartes que ha rebut al llarg de trenta-cinc anys d’escriure articles diaris a la premsa. Tot un rècord. Espinàs escriu a màquina, i quan el vaig anar a veure, fa unes setmanes, era assegut al davant de la seva inseparable Olivetti. A la terrassa de l’hotel es respirava pau i tranquil•litat, només interrompuda per l’entranyable xivarri de la seva màquina d’escriure. “El so de les tecles repicant damunt del paper en blanc significa que tot funciona, el meu cap està pensant, a mi em relaxa”, em va comentar mentre jo treia l’ Iphone de la meva bossa per fer junts un twitter. “Ni parlar-ne”, em va dir, i no el vaig convèncer.
Aleshores em va fer aquesta observació. “La gràcia de les converses és que es mantenen entre una o diverses persones, són úniques, irrepetibles i són privades. No són per compartir.”
Fa temps que penso que la privacitat no és un bé a l’alça, al contrari, sembla que ningú li dóna cap valor. Molta gent explica tot el que fa al twitter, allò què pensa, fins i tot les seves intimitats, i alhora penja les fotos de la seva vida al facebook amb gran alegria i sense cap pudor.
M’he passat l’estiu treballant. Ha estat un mes d’agost més aviat estressant, anant amunt i avall per tirar endavant un nou projecte professional, i trobant a faltar la meva família. Entrant al facebook, he sabut quines vacances han fet aquells que ho han volgut explicar. Alguns amb una puntualitat i una tenacitat gairebé preocupants, que només es podria explicar si un viatja sol, i no té ningú amb qui compartir aquells moments especials, o si no es tenen amics que no siguin virtuals. I que consti que no ho dic per enveja, sinó a partir de la reflexió d’un escriptor que ja té 84 anys i que deu ser dels únics al nostre país que pot continuar treballant si se’n va la llum.