Des de petita recordo l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, com un dia molt emotiu.  A casa, des de ben d’hora, es penjava la senyera i s’escoltava els Segadors al tocadiscos. En la meva primera joventut,  l’emoció i el pessigolleig va créixer; penjar l’estelada al balcó, cantar els Segadors amb el puny alçat, escridassar els polítics espanyolistes quan feien l’ofrena floral a Rafael de Casanova, retre homenatge als lluitadors enterrats al Fossar de les Moreres, anar a la manifestació de Barcelona i Girona, escoltar els parlaments de l’esquerra independentista i ballar al ritme de la música reivindicativa.

I des de fa sis anys, quan vaig venir a viure a Vic, la meva agenda es va ampliar al dia 10 de setembre. Per primera vegada, vaig participar a la Marxa dels Vigatans.  Aquell vespre, el meu orgull de ser catalana i els anhels de llibertat del meu poble van créixer encara més. Enguany Òmnium organitza la novena Marxa dels Vigatans i serà la quarta vegada que tinc l’honor de dur un penó dels patriotes catalans que van signar el Pacte dels Vigatans.

El Pacte dels Vigatans, signat el 17 de maig de 1705 per representants de la petita noblesa osonenca, ha suposat un esdeveniment cabdal per la història de Catalunya. Marca l’entrada dels catalans en la Guerra de Successió per recuperar la sobirania nacional.

Coneguts popularment com “Els vigatans”, Llorenç Tomàs i Costa reuneix Jaume Puig de Perafita i els seus fills Antoni i Francesc Puig i Sorribes, Carles de Regàs de Manlleu, Antoni Cortada de Manlleu, Josep Antoni Martí de Vic, Josep Moragues de Sant Hilari Sacalm i Francesc Macià de Masies de Roda, conegut popularment per Bac de Roda, a l’ermita de Sant Sebastià. Acorden signar poders perquè dos emissaris seus, Antoni de Peguera i Domènec Perera es reuneixin amb l’enviat de la reina d’Anglaterra, Mitford Crowe. El 20 de juny de 1705, mitjançant el Pacte de Gènova, se segella la Gran Aliança de l’Haia entre catalans i anglesos. Els catalans es comprometen a facilitar el desembarcament anglès a la costa i proclamar rei l’arxiduc Carles a canvi que Anglaterra subministri tropes per enderrocar a Felip V i sigui respectuós amb les constitucions i institucions catalanes perpètuament.

L’octubre de 1705 la Gran Aliança guanya la primera victòria i l’arxiduc Carles entra triomfant a Barcelona. Les Corts Catalanes el reconeixen com a rei i ben aviat tot el Principat, Aragó i el País Valencià prenen les armes a favor seu. Però a partir de la Batalla d’Almansa de 1707, els borbons van recuperant territori i el 1713 els anglesos trenquen l’aliança, abandonant als catalans al tràgic desenllaç de la desfeta catalana. La caiguda de Barcelona a mans dels borbons l’11 de setembre de 1714 representa l’aboliment de les institucions i l’autogovern català i el sotmetiment a les lleis i institucions autoritàries dels borbons.

Alguns d’aquests patriotes, i molts altres lluitadors anònims, van morir al camp de batalla o van ser jutjats i reprimits. Un dels màxims defensors d’aquesta lluita col•lectiva fou Bac de Roda, cap de les milícies austriacistes, que va ser pres i penjat a Vic sense judici previ per les tropes borbòniques del duc de Bracamonte.
A Vic, any rere any, retem homenatge a Bac de Roda perquè simbolitza l’esperit de lluita i tenacitat dels nostres avantpassats per alliberar el poble català de l’esclavatge. Aquest esperit rebel s’ha heretat de generació en generació i molts catalans no oblidem ni claudiquem, però no som prous o n’hi ha que han perdut el coratge.

Les hostilitats contra el poble català continuen al nostre segle. Que si ens retallen l’Estatut, que si declaren inconstitucional alguns dels articles ja mutilats, que si el castellà també ha de ser llengua vehicular en l’ensenyament, que... prou de negociar amb Espanya! No som dos interlocutors amb igualtat de condicions. O encara hi ha algú amb dos dits de front que creu que Espanya ens estima tant que ens tractarà com a persones adultes i ens deixarà fer el nostre camí?

Si l’home i la dona naixem i morim lliures, els pobles també ho han de poder fer. Volem decidir el nostre futur sense demanar permís a ningú.

Visca la terra lliure!