L’estat del Benestar, que tant se’n parla, ara i abans de la crisis, és per a molts una entelèquia, que no sé sap ben bé on comença i on acaba. No m’atreviré en aquest article a posar-me en aquest “jardí de roses” si però que vull avançar en una de les potes d’aquest estat, el dels Serveis socials, i en concret el de les prestacions socials de caràcter econòmic.

Podríem dir que el sistema de salut, el sistema educatiu i el sistema de protecció social, conformen principalment l’ anomenat estat del benestar. Dins del sistema de protecció social, a grans trets hi trobaríem els serveis socials i el conjunt de prestacions econòmiques, que al meu entendre van des de les més consolidades com les prestació d’atur, de jubilació, prestacions no contributives, les d’inserció socio-laboral, de suport al lloguer, a les prestacions dins les polítiques de suport a  la família i entre d’altres les de caràcter municipal anomenades d’urgència social.

Aquest catàleg de prestacions socials, algunes més universals que d’altres, s’ha anat construint  en la majoria dels casos, des de les necessitats, de la pressió del moment, de la pressió dels lobbys, des de l’oportunisme i tactisme polític, i també des de l’oportunitat i consens polític.

La majoria d’elles es gestionen des d’àrees de l’administració diferents i també des de nivells d’administració diferents, estatal, nacional , comarcal i municipal, però a part de la gestió també els criteris, els orígens, les filosofies són ben diferents.

Això es tradueix en allò de “les bones intencions se les emporta el diable”, ja que òbviament qualsevol prestació té com a objectiu primer la protecció social, i més en concret cada prestació s’adreça a protegir un col•lectiu i una necessitat o dificultat determinada. Hi ha prestacions que s’adrecen a famílies per tal que els seus fills/es puguin accedir als serveis de menjador escolar amb l’objectiu d’una millor escolarització, d’altres prestacions per fer front a deutes per impagament dels serveis d’aigua, electricitat, per garantir la cobertura d’aquestes necessitats bàsiques sobretot quan hi ha menors d’edat, d’altres prestacions per a fer accessibles habitatges, o per donar suport a famílies en cas de part múltiple o la Renda Mínima d’Inserció, que vinculada a un pla de treball hi ha una contraprestació econòmica, i que aquest estiu ha generat tant malestar.

Fins aquí tot correcte, ens ha servit –i molt- per avançar i situar-nos en la segona dècada del segle XXI , però podem avançar més, en el fons  i en la forma. En el fons: l’objectiu estratègic del model de protecció social que volem com a país . En la forma: com ho gestionem, com ens coordinem, com avaluem, com ho consensuem,etc.

Com a país, tenim l’obligació de protegir els i les nostres ciutadanes, i a més fer-ho el més eficient i eficaç possible, és feina de les administracions competents, i serà motiu d’un proper article. Però abans ens cal una estratègia nacional coordinada de les prestacions de protecció social. Permeteu-me aquest nom grandiloqüent: estratègia nacional coordinada, que amb paraules més austeres seria que ens poséssim d’acord en què volem aconseguir i a qui volem protegir en els propers 10-20 anys i ho comencem a fer immediatament per obtenir els resultats esperats.

A l’Estat espanyol, es van dotar de l’anomenat PACTE DE TOLEDO, un nom “més comercial” que no pas el que us citava. El Pacte de Toledo, és on “passa tot” en el tema de les prestacions, és a dir la comissió legislativa no permanent que periòdicament es reuneix per seguir i discutir l’evolució del sistema.

L’anomenat Pacte de Toledo fou aprovat l’abril de 1995, al Congrés espanyol. La qüestió principal era posar-se d’acord entre els diferents partits polítics i agents socials en el diagnòstic i el remei , és a dir quines eren les reformes estructural del sistema de seguretat social per donar-li estabilitat i futur. El mecanisme de seguiment i discussió del sistema, fou també en aquest gran acord: la comissió legislativa.

Cito l’exemple més proper, i que possiblement 16 anys després podem dir que és un bon exemple d’instrument d’estat per a consensuar estratègies estatals. És un espai en l’àmbit polític però amb un enorme coneixement tècnic acumulat, molta reflexió i discussió política, però també molta ciència i molta anàlisis prospectiva.

Evidentment, com quasi tot amb èxits i fracassos, i sense entrar en el detall de les decisions, si que és un bona pràctica de posar ciència i tècnica en decisions polítiques importants i tant delicades com les polítiques socials. Ciència i tècnica que ajuden a superar la mirada curta , ajuden a construir consens i sobretot ajuden a donar estabilitat i perspectiva de futur.

A Catalunya, ens cal un instrument d’aquest tipus, que lentament però continuadament, sense excessiva publicitat ni fotografies treballi en com “re-ordenar” l’entramat dispers i inconnex de prestacions econòmiques. Tornem a la necessitat de tenir una visió globalitzadora i més científica del sistema de serveis socials.

La Cartera de Serveis Socials 2008/09 en la seva primera edició ja va fer una ordenació important, que ara cal millorar-la i sobretot connectar-ho amb  desenes d’altres prestacions d’altres sistemes (salut, família, infància, educació, habitatge, cultura, territori, ocupació,etc.) , que amb bona intenció busquen protegir a un col.lectiu o impulsar alguna acció, la majoria ho aconsegueixen –i algunes no-  i algunes poden produir efectes contraris per les correlacions que entre aquestes s’estableixen.

La mateixa llei 13/2006 de prestacions socials de caràcter econòmic, tant aplaudida en el seu moment, va permetre en l’àmbit social crear-ne de noves i ordenar significativament les ja existents.

Avui dia tenim en els pressupostos públics centenars de milions d’euros destinats a prestacions, ens cal avançar en la complexa gestionabilitat i coordinació d’aquestes, però alerta: també ens cal avançar en un gran pacte que permeti continuar construint el sistema de prestacions socials, que ben segur algunes hauran de desaparèixer, altres minimitzar-se i se n’hauran de crear de noves, de buscar més contraprestacions per part dels receptors, o més complicitats entre els diferents nivells d’administració i fins hi tot aportacions del sector privat en determinades aspectes.