Josep M. Àlvarez
Ja hi tornem a ser. Aquesta vegada, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que insta el Govern a introduir el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament en un termini de dos mesos és la que ha obert la caixa dels trons. Uns quants, pocs, casos judicialitzats han col•locat gairebé trenta anys de consens social i èxit educatiu en situació de risc. La paranoia d’alguns, obcecats a crear divisions on no n’hi ha, posarà en greus dificultats un model educatiu que com a principal virtut ha tingut la capacitat de generar igualtat entre els alumnes. Tots aquests anys d’immersió lingüística a les escoles han conjurat el perill de la fractura de Catalunya en dues comunitats, la catalanoparlant i la castellanoparlant. I ho ha fet, a través d’assegurar dos objectius bàsics: mantenir viva la llengua que és pròpia del país i garantir que, en sortir del cicle escolar, el nivell de coneixement d’ambdues llengües oficials s’ha assolit. I, fins i tot, en el cas del castellà és millor que en algunes comunitats autònomes que només tenen aquesta llengua com a pròpia. El nostre és un model pedagògicament d’èxit, avalat internacionalment i protector de drets individuals i col•lectius. On rau el problema, doncs? Sincerament, no ho sé descriure sense esmentar la ignorància, la demagògia i el populisme electoral, o la mala fe. Puc arribar a entendre que alguns ciutadans de la resta de l’Estat, usuaris de determinats mitjans de comunicació, dubtin de les bondats del sistema, però, que ho facin ciutadans de casa nostra, coneixedors de la nostra realitat i de la nostra preuada cohesió social i política en aquesta qüestió, em sembla deplorable, perillós i indecent. Els hauria de servir l’amplíssima resposta social que ha rebut aquesta interlocutòria del TSJC per entendre que el model educatiu de Catalunya en matèria lingüística no pertany als polítics, ni a cap ideologia, ni tan sols als mestres. Han de saber que és propietat del conjunt de la nostra societat, que el té com un dels eixos vertebradors de la nostra voluntat com a nació integradora i respectuosa; que forma part ja de la nostra identitat i és una de les nostres més preuades eines de progrés social. L’escola no és aliena a la nostra raó de ser, és que en realitat Som Escola.
Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT de Catalunya
