Que el Parlament de Catalunya distingeixi Pep Guardiola amb la Medalla d’Or és una bona notícia per la qual no està de menys felicitar la presidenta de la cambra, Núria de Gispert. En una situació tan greu com la que estem travessant sempre és bo tenir referents a prop que ens assenyalin el camí correcte, sense ficar el dit a l’ull de ningú. Que n’aprenguin, que diria aquell. Certament, si Catalunya té en aquests moments un parell de valors pels quals sigui reconeguda més enllà de les nostres fronteres, aquests són, sense dubte, el Barça i el noi de Santpedor. Crec que ho he dit ja alguna vegada en aquesta tribuna, i qui no!, però m’excusaran si torno a insistir. El Parlament l’honora (i s’honora a sí mateix) per projectar una Catalunya “culta, cívica i oberta”, per ser un exemple d’humilitat i modèstia, d’esforç i treball en equip, per saber treure dels seus homes el millor de sí mateixos, pel respecte amb què tracta els rivals, per petits que siguin, per no perdre les formes malgrat la pressió a la que viu sotmès pel fet de liderar el millor equip de futbol del món. I per saber conjugar tot això amb l’amor i el patriotisme cap al seu país, les seves arrels i la seva llengua, els quals nosaltres, els seus conciutadans, també tenim l’orgull de compartir. De tant en tant surten les veus d’aquells que el voldrien veure lluny del Camp Nou per espantar-nos, per posar-nos l’ai al cor. Aquests que deien abans de la final de Wembley que aquella seria la darrera temporada del gran capità. Un altre cop s’equivocaven, no l’encerten mai. Felicitats, Pep, no ens deixis mai!
