Una de les característiques de les bones organitzacions (empresarials o polítiques, tant fa) és que donen molta importància al sistema organitzatiu i normatiu, i matisen i controlen les persones que han de manar. Aquest és el cas de les democràcies consolidades. La gent diposita la confiança en l’entrellat del sistema (que inclou justícia i premsa independents), no pas només en els mandataris. La democràcia nord-americana no confia en que el president hagi de ser necessàriament un demòcrata, o una persona honrada al cent per cent. Per això és possible fer fora a un president com Nixon que, si bé no va ser un mal president, sí és cert que no va actuar de la manera decent que els ciutadans dels Estat Units esperaven del seu màxim dignatari.

A les democràcies més primes (entre les quals la nostra) la situació és perfectament oposada. Creiem que el país anirà millor per que el que ara manarà és més “demòcrata”, independentment de les regles. És d’aquesta manera que la gent té por del PP i no del PSOE. És per això, que anem de desencís en desencís sense possibilitats de canvi real.

Ara estem en un d’aquests casos: la immersió lingüística. Ens fem un fart de dir que la Constitució espanyola és molt flexible i que allí hi cap tot. I és mentida. La Constitució és clara: l’únic idioma obligatori és l’espanyol. La immersió lingüística a Catalunya és il·legal. I ja n’hi ha prou de dissimular. Aquestes són les condicions. O les acceptem, o no. Hem de caure del cavall d’una vegada: la sentència surt sota el mandat del “demòcrata” Zapatero (àlies saltimbanqui), per denúncia del PP. I seria la mateixa sota el mandat del “dictador” Rajoy (àlies stand-by), per denúncia del PSOE. I s’ha acabat.

Si el desig dels catalans consisteix en estar sotmesos a l’arbitrarietat de que el qui mani vulgui aplicar, o no, una llei que està clara, endavant. Convé no enganyar-se. O plantar cara. I abandonar d’una maleïda vegada aquesta mania de tenir simpaties o antipaties per individus que, al capdavall, això de Catalunya els importa un rave. Gent que, el millor que els podria passar, és que Catalunya desaparegués del mapa. Com més clar ho tinguem, millor.

Les coses van avançant. Ha costat trenta anys descobrir que el muntatge constitucional, fet amb una participació del 28,571428571% de carn, diguem-ne, catalana, és una aixecada de camisa. Una trampa. Trenta anys! Certament, com deia el president Heribert Barrera, ens corre pressa. Perquè trenta anys més, no sé pas si els resistirem.