Aplegar setanta-mil persones en sis concerts, tres dels quals omplint el Palau Sant Jordi en tres dies consecutius, és un èxit esclatant, fora de tota mida en el rock fet aquí. Els Sopa de Cabra han fet història amb aquesta minigira, potser per l’excepcionalitat del retrobament o perquè han sabut aplegar diverses generacions de catalans, des dels que ja tenim una edat fins als més joves, a l’entorn d’unes cançons que resisteixen molt bé el pas del temps.

L’èxit desbordant dels Sopa demostra que la nació és ben viva i que, més enllà de reivindicacions polítiques legítimes, també som un poble que sabem gaudir d’un bon espectacle de rock en la nostra llengua. Aquests milers de persones que cantaven i ballaven amb en Gerard Quintana i els seus companys al Sant Jordi comparteixen un pòsit vivencial, un sentiment íntim, un fil invisible que ve des de Pau Riba o la Dharma, passa pels grans cantautors i que ara s’expressa en milers de grups i músics, que fan una immensa teranyina de registres diversos i un nexe comú: cantar en català.

A més, les paraules de Gerard Quintana, dient que ara veu molt clar quin és el camí per al futur del país –dites per qui, fa uns anys, era molt reticent cap a l’opció independentista-, reblen el clau del tomb que està fent l’opinió pública generalitzada: viatgem cap a un canvi històric en aquest racó de la Mediterrània. Com diu una de les cançons més boniques de Sopa de Cabra, “camins vora les estrelles, camins que ja són nous...”.