Endavant Albiol

Endavant Albiol

Barcelona:
en 500 pisos, 27 estelades.

"Ojo aldato"; l'any passat n'hi havíen unes quantes més.

La gent no vol ser radicals nazi-onalistes.

viva albiol

El mateix desacatament a la sentència del TSJC l'estimem com un acte de insolència, però no, en si mateix, com un atemptat al sentit nacional d'Espanya. Es tracta d'un fenomen d'indisciplina jeràrquica com el que es produiria si el col.lectiu de furncionarios de l'Estat es insolent amb el President del Govern. Nosaltres estem davant d'actes així, però no per exigències del sentit nacional, sinó per acatament al nostre concepte de l'Estat. Ara bé: el greu comença quan la Generalitat de Catalunya, en trànsit de guanyar-se la major popularitat possible entre els catalans, tria un recurs sentimental que afegir al problema del finançament. I no tria un altre que aquest: el de proclamar que Catalunya està poc més o menys, en vigílies d'una "guerra de la independència". És a dir, s'han donat com ales al separatisme, que avui el separatisme a Catalunya no és un sentiment clandestí, transportat en secret com a cosa prohibida, sinó que és l'efecte retòric de primer ús, llançat com la cosa més natural, per salvar situacions difícils, fins i tot per les autoritats representants allí de l'estat espanyol. Posada la cosa així, nua i freda, davant dels nostres ulls, hauria de sacsejar una commoció de dalt a baix si no haguéssim perdut del tot la sensibilitat. A Espanya es fa servir el sentiment separatista a plena veu com a instrument normal de comunicació política, entre els governants de Catalunya i els seus governats. A aquests governants així no només els ha lliurat Espanya gran part de la seva hisenda i l'ordre públic, sinó que els ha lliurat el que importa més: la formació de l'ànima de les generacions noves. Em fa pena pensar com van a sentir la solidaritat espanyola aquestes generacions noves educades pels qui professen sense gires la seva insolidaritat, el seu odi, la seva rancúnia. Formar unitats ingents, com la d'Espanya, és tasca de moltes generacions al servei d'un constant esforç. La glòria difícil d'una gran obra així demana el sacrifici de segles. Desfer és molt més fàcil: només cal deixar que floreixi en totes les esquerdes el separatisme elemental, desintegrador, bàrbar en el fons, perquè tot es vingui avall. Però això passa si no s'interposa la decisió resolta d'un poble, ja format, que vol mantenir costi el que costi la seva unitat i que trobarà entre el seu jovent gent disposada a enviar afusellar, sense titubeig, a raïms de traïdors.

Heu perdut Badalona. I això nomès és el principi de la Reconquesta, jejeje. Endavant Albiol. Que grande eres!!! (en el dos sentits, jajaja).

"La continuïtat entre Josep de Vilamala i Francesc Macià no és reconeguda per ningú més que per les institucions catalanes"

¿Todos equivocados excepto las instituciones catalanas?