En els últims dies, tant les demandes d’algunes famílies com la sentència del TSJC no fan res més que mostrar-nos que encara ens queda un llarg camí per fer del català una llengua vehicular a Catalunya i entre la societat catalana. Però hem de tenir en compte que l’escola no pot ser l’única responsable de  la difusió del català. Si aquesta fracassa, el vertader fracàs serà el de la societat catalana.

El català no ha de ser només un lema, sinó una realitat en el nostre dia a dia. Poso un exemple molt habitual. Per què s’ha de parlar en castellà en alguns àmbits determinats? Per què dirigir-se en castellà a un immigrant que, en principi, pugui semblar un castellanoparlant o araboparlant? Si els dos entenen perfectament el català! O si més no, el poden aprendre.

Parlem als nouvinguts en català, malgrat pugui semblar estrany i fins i tot en algun moment incòmode. D’aquesta manera aportarem el nostre gra de sorra per mantenir el català i, a la vegada, ajudarem a l’immigrant a fer-se seva la nostra llengua.

Cal avançar, doncs, tots plegats en aquest camí de supervivència. I el recorregut d’aquesta via passa per utilitzar el català a tots els àmbits. No ho oblidem.