Quan llegiu aquest article, segurament a ERC s’estaran celebrant les votacions primàries per triar el cap de llista a les eleccions espanyoles. Un dels aspirants és Joan Ridao i l’altre és un servidor de vostès, o sigui que comprendreu que no puc ser gaire neutral en aquest dilema. Però tot i essent parcial, voldria compartir algunes impressions d’una campanya per a mi iniciàtica i reveladora. Com sabeu, jo mai no m’he dedicat professionalment a la política, i hi ha coses que m’han sorprès quan he entrat a les calderes d’una campanya.

D’una banda, m’ha sobtat molt la relació amb els mitjans de comunicació. Jo mateix sóc redactor de formació, encara que no ben bé reporter; i he tingut molts tractes amb informadors com a autor de llibres o com a activista cívic. Però en el terreny de la política, el joc que s’estableix m’ha semblat molt curiós i molt arriscat. Mentre molts periodistes empaiten el polític bàsicament per enxampar-lo, per trobar-li contradiccions o patinades, el polític se sol dedicar a driblar els mitjans amb totes les seves forces i habilitats. Evidentment, no comparteixo aquest joc una mica pervers, però és difícil defugir-lo, perquè a ningú li agrada que el parlar clar l’acabi portant a la desqualificació pública.

A l’hora de la veritat, qui hi perd són el lector i l’espectador, que han de gratar molt per endevinar la persona que realment s’amaga darrere aquell personatge esquiu i navegant. Encara que, desenganyem-nos, i reconeguem que com a públic també ens apuntem sovint a la tafaneria fàcil. En conjunt, per tant, penso que hi ha moltes coses a millorar en aquesta dimensió vital de la nostra societat. La connexió entre informadors, audiències i representants polítics deu ser, amb tota seguretat, una de les principals assignatures pendents en els nostres afers públics.

En canvi, allò que m’ha sorprès molt favorablement ha estat la militància. Jo en tenia un coneixement fragmentari, molt centrat en alguns grups més aviat de Barcelona, i m’ha agradat molt descobrir que a tot arreu, i quasi sense excepció, ERC té una gent molt pencaire, entregada, idealista i expeditiva. Ignoro si en tots els partits la tònica és similar, però el que jo he vist i he viscut aquests dies ha estat d’una qualitat humana excepcional. Davant la imatge que de vegades ens arriba, m’he trobat amb unes persones incansables i generoses, que ho donen tot i no demanen res a canvi.

Suposo que en hores ascendents, entre els militants d’una formació s’hi deu poder trobar gent hàbil, cercadors de càrrecs i de posició. Us puc assegurar que el que m’he trobat ha estat tot el contrari. No sé si el fet és degut a les torbacions que ha patit ERC en els darrers anys, però us garanteixo que els militants que he vist en acció no eren moguts per egoisme. I està clar que allò que més fa vibrar la gent d’ERC no és ni l’opulència ni el poder ni la fam, sinó el somni. El somni en un demà millor, lliure, digne i just. El somni que, en una o altra direcció, ja voldrien altres sigles, perquè un partit amb un somni, ben portat, és invencible. El somni que mai no hauria d’haver quedat eclipsat pels esdeveniments dels darrers anys.