Contra l’esperat i desitjat per la majoria de votants bascos en les darreres eleccions, l’Audiència Nacional ha condemnat Arnaldo Otegi, exlíder de Batasuna, i Rafael Díez Usabiaga, exmàxim dirigent del sindicat LAB a deu anys de presó, i a vuit tres reus més (entre ells la extresorera de l’aleshores legal Partit comunista de les terres basques) de “complir les ordres d’ETA”, donades el 2008, de crear una nova formació política, de la qual no s’ha pogut demostrar que fos anomenada Bateragune, com deia la fiscalia, però a qui els magistrats atribueixen l’objectiu de “planificar i gestionar la nova estratègia d’acumulació de forces sobiranistes”. El mateix es podia haver dit, i informes policíacs no en faltaven, de l’actual coalició Bildu, legalitzada i tan votada en les darreres municipals i territorials.
No cal reproduir la reacció radicalment en contra dels partits nacionalistes o sobiranistes. Tampoc no pot sorprendre que ho hagi celebrat el Partit Popular. L’actual president socialista Patxi López, ben poc sospitós de independentista, després d’afirmar que acatava la sentència, declarava tanmateix que la condemna “ha pogut generar sorpresa, fins i tot frustració, en sectors de la societat”. I ha afegit: Entenc que, quan la immensa majoria de la societat basca pensa que estem tancant el cicle del terrorisme i la violència en aquest país, alguna gent no pugui entendre aquesta sentència”.
A la decisió d’una pena tan elevada per a Otegi i Díez Usabiaga, perquè al text se’ls considera a tots dos “dirigents d’ETA”, situant-los al nivell de Txeroki. El més conegut popularment d’entre els condemnats s’apressava a demanar les persones de la mateixa òrbita política “que ningú no abandoni aquest camí (de la reinserció a les vies polítiques del sistema) perquè anem a guanyar”.
És cert que difícilment podria haver fet una manifestació en sentit contrari sense agreujar la situació personal i el panorama general. També ho és, així ho hem pensat i escrit, que les forces de seguretat dirigides fins fa poc pel candidat Rubalcaba tenen el deure de continuar la persecució de delinqüents, o suposats delinqüents, de qualsevol mena.
Amb tot plegat, sembla evident que la inesperada sentència no afavorirà gens ni mica la fi de l’organització terrorista, que donarà ales als més radicals, disposats a continuar la “lluita armada” i, en definitiva, més enllà d’anàlisis dels juristes, farà el que tota prudència desaconsella en qualsevol àmbit de la vida: “excitar la bèstia”, quan sembla calmada des de fa un any llarg.
