-La gestió de serveis laborals públics
A Dinamarca o Suècia és obligatori estar afiliat a un sindicat per poder participar del servei públic de desocupació. Són els gestors d'aquest servei. Des de la nostra perspectiva llatina ens pot semblar una demencialitat, però si entenem el segur per desocupació com un segur obligatori que realitzen tots els assalariats i els sindicats han estat també els guardians de les "caixes de resistència" per poder subsistir en vagues, la gestió d'aquest altre segur no sona tan estrany. Cal ser nòrdic per entendre-ho realment i poder tenir un sentit del públic i el col·lectiu del que estem bastant lluny la ciutadania (i les pròpies institucions). Realment aquesta mesura és molt extrema i requerim un nivell de transparència molt alt, però l'objectiu que es busca és "tu et beneficies dels convenis col·lectius, et beneficies de la gestió de la negociació col·lectiva en el teu dia a dia laboral, però si vols participar de tots aquests beneficis o t'afilies o no tindràs accés a un segur col·lectiu que paguem els treballadors".
-La imposició legal de pagar a un sindicat per nassos
I on es produeix això? més al món anglosaxó, EUA i sobretot Canadà, la "
fórmula Rand" canadenca no és més que "vostè ha de pagar a un sindicat representatiu en la seva empresa i punt". Els sindicats representatius a les empreses exigeixen a l'empresari que es descompti un percentatge de la nòmina per finançar al sindicat, amb molt poques excepcions.
En certa manera, el model alemany és molt semblant. Si tu vols tenir accés als beneficis del conveni col.lectiu has d'aportar l'1% del teu salari a finançar els sindicats representatius del teu sector, i punt. Ni "llibertat d'associació" ni nen mort, o això o no tens negociació col.lectiva.
Des de la nostra perspectiva ens pot semblar una mica draconià que obliguin a un treballador a pagar una quota sindical en contra de la seva voluntat, però igual que paguem impostos per finançar serveis públics per a tots o si volem fer algunes activitats (com el submarinisme) hem de pagar una assegurança obligatòria, el mateix passa amb el servei de negociació col.lectiva d'una empresa, de la mateixa manera que paguem una assegurança obligatòria per desocupació.
El fet és que el problema del "free-rider" en la negociació és un problema real, fins al punt que no coneixem cap societat occidental avançada que no hagi afrontat aquest problema d'una manera o altra. Des del punt de vista dels nostres falsos liberals de dretes, els estats occidentals tots són conturbenis on compren als sindicats o estats totalitaris que obliguen a finançar els sindicats als treballadors, però la premsa i els intel.lectuals d'aquests països no els sembla que això sigui tal problema.
Paradoxalment Espanya, el país que menys finança als seus sindicats, és on més qüestionat està aquest finançament per part de la dreta ideològica. Sota la bandera de la "llibertat" i de la "responsabilitat i autofinançament" el que es busca és beneficiar el insolidari, el "free-rider" (o polissó com mala traducció en castellà). Quan es crida "ni un € per als sindicats" dels pressupostos públics, el primer que hauria de respondre el que el fa és que model laboral vol, si no prefereix el majoritari europeu, que digui si el nòrdic, l'alemany o l'anglosaxó. Una vegada respost que apliquin la solució al problema del "free-rider" perquè més aviat el que pretenen cridar és que prefereixen les relacions laborals del segle XIX sense sindicats forts.
