Pocs li presten atenció a Pere Navarro com a possible primer secretari del PSC i, no obstant això, ara mateix, és el millor posicionat per als que saben de què va el Congrés de final d'any. Bona imatge, renovador entre els renovadors, catalanista de tota la vida, ben vist a Madrid, manté una relació còmplice amb els capitans i també molt cordial amb els obiolistes. Al costat de la Chacón i sota l'estreta vigilància de José Montilla, va saludar als militants que passaven el dia a la pineda de Gavà i remoure amb la candidata, per a la foto de la Festa de la Rosa, la gegantina paella que sempre està en el lloc previst. Mentrestant, Miquel Iceta, l'altra gran opció, es passejava pel recinte, unes vegades en companyia del pes pesat Antoni Balmón, alcalde de Cornellà, i altres de l’"immortal" Carles Martí, el ressuscitat dirigent de la Federació de Barcelona, perquè les forces es veiessin equilibrades, i arribat el Congrés, poder pactar candidatures, si això és en benefici de la unitat perduda. La llebre, és a dir, Àngel Ros, també alcalde de Lleida, es va presentar a mig matí, lluint pipa d’intel•lectual i entrant per la porta principal. Allà es va trobar casualment amb el seu "amic" el falcó Zaragoza, que conversava distesament amb el meu Senyoret el gallec, que no es perd una Festa de la Rosa des que aquesta va començar a finals dels vuitanta. Aquest any es va posar les botes escoltant al grup de gaites del Rosalia de Castro, pel qual sent especial devoció, mentre li ficava la dent a una empanada de vedella que li havia cuinat la seva "santa", que estava deliciosa, com després vaig poder comprovar . Doncs bé, mentre aquests "dos angelets" xerraven, vagi vostè a saber de què!, Se'ls va aparèixer l'"àngel Exterminador" de la Terra Ferma, que es va quedar amb el secretari d'Organització parlant llarga estona davant les mirades curioses dels militants que "no es podien creure el que veien els seus ulls socialistes". Fins a tal punt va arribar l'interès per tots dos, que dos col•legues del Canal de la Televisió del Comte de Godó es van acostar a filmar la peculiar escena, escoltant l'amable advertència de Don Pepe, que els va dir amb un somriure d'orella a orella: "No estareu gravant?, que aquesta és una conversa privada...". El malentès es va solucionar amb una amistosa xerrada entre les parts i amb la marxa de les reporteres del lloc dels fets amb la càmera plena d'imatges en exclusiva. De la Marina Geli, Ernest Maragall, Montse Tura i Antoni Castells res es va saber. No fos cas que el candidat Rubalcaba els contamini amb les seves idees ferraznianes o les agrupacions locals amb els seus aromes a dinar familiar. Dos pecats que els "més catalans" entre els socialistes del PSC no poden permetre el luxe de cometre de cara a un Congrés en què, segons em xerren els meus ratolins de la Plaça de Sant Jaume, rebran tot el suport mediàtic dels diaris, televisions i ràdios afins a CiU, perquè, una o un dels seus, pugui ocupar el despatx que el nou primer secretari té reservat al Carrer Nicaragua. Ni més ni menys, que no és poc. Al final, la pluja va arribar quan parlava Don Alfredo, com a preludi de la que després va callar al camp de l’aguerrit Levante que va guanyar amb ajuda de l'àrbitre a l'equip de Don Alfredo, al qual van corejar des de les grades un "A Segona, a segona!", realment encantador. I això va ser tot el que aquest gat va veure a la Festa de la Pineda. Crònica de societat que Buruaga, que també és del Real, finalitzaria amb la següent frase: ‘Así fueron las cosas y así se las hemos contado'.
¡Vinga, home! I... miauuuuuuuu!
