Estava jo amb un atac d'indignació que, a la meva edat no és recomanable per qüestions de salut, quan es publica la rectificació a aquest atac de censura que el consell de RTVE pretenia exercir sobre els informatius.
L'intent ens retornava a temps pretèrits en els quals vam aprendre a escriure entre línies el que volíem dir perquè si ho dèiem de front i sobre l'espatlla venia el censor i et clavava una allisada. Però, en conèixer la notícia, m'estranyava que pogués dur-se a terme tal infàmia, no per falta de ganes dels partits, tots, que agradarien de ficar-li mà a quant s'escriu, es diu o es veu, sinó perquè el desig censor portaria amb si la presència constant dels consellers en la redacció per exercir aquesta vigilància. I per aquí no passen. Bé està fer trucadetes als responsables de l'ens per dirigir amb el comandament a distància quant s'hagi de dir o fer; bé que es busquin amiguetes per col·locar a tot arreu per a lloa del manaia, però anar tots els dies a treballar és una cosa que no entra en el càlcul dels quals diuen ser i anomenar-se consellers.
Ja dic, m'estranyava en gran manera doncs, quan no es té costum de clavar-la, l'esforç pot resultar fatal i el pressupost no dóna per a adquisició de braguers.
