El president de la Diputació Foral de Guipúscoa va marcar un gest insòlit i finalment avortat en part. Ni més ni menys que el càrrec institucional més important aconseguit per la nova coalició de l’esquerra abertzale donava públicament la benvinguda als prínceps Felip i Letícia, que dilluns vinent presidiran la inauguració del Basque Culinary Center a Sant Sebastià. Deia Martín Garitano que sempre seran rebuts els qui “vinguin amb bona voluntat”.
Aquestes declaracions contrasten amb tot una història de rebuig contra la monarquia espanyola per part d’aquest àmbit polític. L’exemple històric més evident va ser la gran protesta, amb ahucs i intent de boicot al discurs del rei Joan Carles a la casa de Juntes de Gernika, després d’una de les primeres eleccions autonòmiques i per la presa de possessió del lehendakari Garaikoetxea.
El Diputat general havia arribat a dir que podria fins i tot assistir a l’acte oficial en el nou centre gastronòmic. Però la direcció de Bildu ha reaccionat amb una desautorització no gaire imprevisible del seu representant, les seves declaracions i, sobretot, una presència que s’hauria traduït en una fotografia tan desitjada per als autors com incòmoda per ambdues parts, la de Garitano al costat dels prínceps.
La moviola de la memòria ens porta altres exemples de com el rebuig a l’espanyolitat, els seus representants i símbols, és molt més petita a Euskadi delque a primera vista semblaria. De fet, la relació directa dels bascos amb la corona espanyola ha estat un dels arguments de reclamació de drets històrics, i de recuperació d’una relació diferent a l’Estat. La que va existir fins a la fi de les guerres carlines, consistent en el jurament dels furs de cada territori històric pel monarca espanyol de torn, a canvi del reconeixement unipersonal, sense cap mena de sotmetiment ni a les lleis del regne, ni als mandats dels governs respectius, a més de l’exempció total de servituds com el pagament de cap impost estatal, l’obligació del servei militar, o la situació de les duanes a l’Ebre.
Aquest tesi repetida pel PNB, mai pel que ara representa Bildu, ha tingut també algunes reaccions socials, incloent-hi els sectors independentistes radicals. L’arribada a territori basc de la “Vuelta” a Espanya, insòlita des de feia anys i panys, va provocar protestes prèvies i algunes més durant l’etapa que va acabar a Bilbao, però no el temut tall de la cursa, per simbòlic i breu que fos. Potser va ajudar força que el guanyador parcial fos el basc Igor Anton, de l’equip local Euskaltel. Qualsevol diria que el pilot, a instàncies dels organitzadors, ho tenien preparat.
Encara hi ha, però, un altre fet històric igualment revelador d’aquesta aparent esquizofrènia i va ser que un dels atemptats més sagnants dels GAL, a començaments del 80, en un bar de Donibane Lohiztun (que els francesos diuen Saint Jean de Luz) va assolir l’objectiu de matar persones conegudes com a suposats membres d’ETA, quan miraven a la televisió un partit d’aquella selecció espanyola aleshores plenes de jugadors bascos que durant quatre anys van copar els campionats de la lliga espanyola.
Era quelcom semblant a l’ambivalència de sentiments d’alguns catalanistes radicals però seguidors, i afegits a les celebracions del primer campionat mundial aconseguit per una “roja” farcida de jugadors del Barça i algun català més. Com a mínim, aquella formada sobre la base de la Reial Societat no va aconseguir cap triomf històric que portés a l’extrem la incongruència d’un gest semblant al País Basc.
