La felicitat és un objecte meravellós: com més en donem, més ens en queda
(Blaise Pascal)
Avui no m’ha calgut parar-me a meditar la temàtica d’aquest article, perquè la qüestió m’ha arribat a les mans com un regal dels déus, o de qui sigui. Com una d’aquelles notícies que de tant en tant, només de tant en tant, ens atorguen una treva i ens ajuden a reconciliar-nos amb el món i amb la vida.
Em sembla de justícia, després d’haver trasbalsat els lectors amb el terrible cas d’en Sánchez, el gos argentí recuperat de la mort per la bona gent d’El Campito Refugio, explicar-los avui com ha acabat la història.
Recordareu l’infortuni d’en Sánchez, un gosset jove que estava agonitzant quan, enmig de la negra nit de la tardor austral, unes ànimes caritatives el van rescatar in extremis, amb el cap menjat pels cucs, al bell mig de Puerto Madero, una zona d’oci de luxe a la ciutat de Buenos Aires. Els veterinaris el van netejar i medicar, però no es recuperava. L’única opció per salvar-li la vida era amputar-li una orella, ja que els estralls causats per les temibles larves havien estat enormes. Així ho van fer i, de mica en mica, en Sánchez va començar a refer-se. Com un campió.
Allò que més el va ajudar, però, va ser l’amor i la dedicació de l’equip de bones ànimes que es van mobilitzar al seu voltant, com es mobilitzen al voltant de tants i tants gossos que, a l’Argentina, pateixen accidents, abandonaments, maltractaments i malalties. Són els meus amics (ara ja ho puc dir així, perquè han esdevingut amics), d’El Campito Refugio, que tenen a hores d’ara més de 700 animals aixoplugats.
El cas d’en Sánchez, però, va tenir un ressò especial. Les imatges del seu estat eren esfereïdores. No debades van cridar la meva atenció a través d’Internet d’una manera que em va impedir descansar fins que vaig conèixer la seva història, fins que vaig entrar en contacte amb els amics del refugi i vaig poder convertir-me en ambaixadora del seu sofriment i en la seva padrina. Malgrat la distància, malgrat la manca de contacte físic, la força del sentiment ha enderrocat totes les barreres. Ha travessat terres i oceans. He viscut de primera mà l’evolució d’en Sánchez –orelleta sangonosa, cap embenat, potetes primes, mirada trista, aspecte desvalgut– fins a la seva total recuperació. És a dir, potes fortes, pèl llustrós, posat elegant, cua aixecada, ulls brillants i ganes de jugar i de viure.
Tinc centenars de fotos que em permetran no oblidar-lo mai. I és que fa un parell de dies va tenir lloc el darrer miracle. Tal com diuen els amics d’El Campito, en Sánchez va aconseguir “tancar el seu cercle”. Ha trobat una llar càlida i protectora on l’han adoptat i on estan desitjosos d’embolcallar-lo d’amor. El meu Sánchez, el meu fillol estimat, ara té una casa per sempre. Mai més no haurà de patir l’abandonament i la injustícia.
Com comprendreu, estic feliç, més que feliç. Estic exultant. Per una vegada vull mostrar-me totalment optimista. Sé que hi ha molts altres animals que viuen enmig del sofriment. Sé que la lluita pels seus drets tot just comença. Tanmateix, avui només vull celebrar una bona nova.
I és que de vegades, només de vegades, encara es poden trobar algunes històries amb un final feliç.
