Als creatius de la marca britànica Top Shop se'ls va ocórrer, entenc que "en un mal dia", il·lustrar unes samarretes masculines que mostraven en la seva part davantera una frase inacabada, «Ho sento molt, però...», seguida de diverses opcions que la completen: «em vas provocar», «estava begut», «tenia un mal dia», «t'odio» o «no vaig poder evitar-ho», missatges que per molts, entre els que m'incloc, l'única cosa que aconsegueixen és promoure la violència masclista. Una xacra social que al nostre país s'ha cobrat en menys d'una setmana a cinc dones en mans de les seves parelles o ex-parelles, elevant al còmput general de mortes a la dolorosa xifra de 46.
Afortunadament, perquè alguna cosa s'està movent en la societat, les reaccions davant tals eslògans de mal gust, van sorgir a la xarxa social Twitter i la bola de neu va ser de tal gràndaria, que les queixes van arribar fins a la web de la cadena de roba britànica, que finalment ha hagut de retirar les samarretes de les prestatgeries de tots els seus establiments i de la seva tenda en línia.
No està molt clar si el que volien en Top Shop era fer gala de "la seva gràcia" i originalitat en la seva nova col·lecció masculina o generar polèmica per estar uns dies en el candeler. Sigui com sigui, ni té gràcia l'assumpte ni és ètic el tot si val, perquè es parli d'un, encara que sigui malament.
Moltes vegades la gran pregunta de per què moltes dones no denuncien la seva situació, ve al cas que ens ocupa. Una de les respostes és que l'agressor es troba envoltat d'un club de nombrosos i silenciosos Poncios Pilatos. Innombrables còmplices que un mal dia, van decidir fer oïdes sordes a les peticions d'auxili de les victimes. Còmplices, homes, dones, amics, veïns, familiars, ciutadans i ciutadanes, empreses, institucions i organitzacions que van preferir girar la cara cap a un altre costat quan davant els seus ulls actuava impunement un maltractador.
I en un mal dia, cada vegada més habitual, mentre tots aquests Poncios Pilatos anònims viuen les seves importants vides, aquesta dona que va haver d'enfrontar-se a dos enemics, el seu maltractador i aquesta legió de còmplices, mor assassinada. I ohhhhhh la sorpresa és majúscula perquè aquell home semblava tan normal i tan educat, que quan ridiculitzava a la seva dona en públic, això era normal. Quan li aixecava la veu en un bar, res passava. Quant la perseguia judicialment fins a l'extenuació econòmica i emocional, és que ella no estava fent alguna cosa per la pau familiar. Quan se li denegava l'ordre d'allunyament els policies es podien permetre el luxe d'etzibar-li "per alguna cosa serà". I si alguna d'aquestes valentes dones gosava cridar alguna vegada, en veu alta, maltractador al seu maltractador, és possible que algú proper li digués que comprengués al pobret, que ho estava passant molt malament amb la separació. Però potser una de les pitjors situacions que va poder viure aquesta dona assassinada, fora aquell dia que traient valor d'on sembla no haver-ho intentés denunciar al seu maltractador per amenaces, i es tornés a casa sense denunciar perquè les amenaces no eren molt amenaçadores i no anaven a arribar enlloc en els Jutjats. Us són familiars alguna d'aquestes situacions?
Així que potser per això cal tenir present que quan la sang és d'una dona maltractada, la ferida és de tots. I tots, tots, tots, hem de començar assumir la nostra part de responsabilitat en el problema. No demà que serà massa tard, sinó ara mateix.
