El meu avi es posava un casquet al cap en llevar-se al matí, perquè els cabells, que sempre es pentinava enrere, no li quedessin de punta. Quan em miro al mirall cada matí, penso en aquest detall: tinc quatre pèls a la calba força rebels. El meu avi no era ni escriptor, ni intel·lectual, ni artista. Era un senzill paleta, tota la seva vida va treballar durament a l’obra. El recordo, ja jubilat, cantant  alguna “sarsuela” i llegint Josep Pla. Sempre duia al damunt un tom de les obres completes d’en Pla i s’hi passava hores llegint-lo. De vegades, quan em poso al costat de la finestra per llegir amb llum natural, em ve al cap la seva figura, aquest era un dels seus hàbits.

El meu avi era d’Olot i sempre va conservar una estima especial per a la seva comarca natal, tot i que l’ofici el va dur a viure a l'extraradi de la gran ciutat, concretament a Sant Adrià de Besòs, on va conèixer la meva àvia, filla d’immigrants murcians de la primera onada, la dels anys 20 del segle passat, i castellanoparlant. Tots dos van parlar sempre català a casa i amb la mateixa llengua van educar la seva única filla, la meva mare. Quan veig que encara avui ens cal lluitar per assegurar el futur del català, penso en ell, en la seva fidelitat a la llengua i al país, malgrat la por que van passar durant la dictadura franquista.

Quan tinc moments de feblesa, nacionalment parlant, quan dubto de si mai aconseguirem la llibertat plena de Catalunya, penso en el meu avi. I m’omplo de força i d’energia. Ell no ho va poder veure –va morir el 1985-, els meus pares es fan grans i potser tampoc no hi arribaran a temps. Jo sí, jo vull viure el dia que serem independents, un estat més entre els gairebé 200 que hi ha al món. Els nostres avis i pares van aguantar la pitjor part en temps difícils, la gent de classe humil –els paletes, els pagesos, els petits botiguers...- van salvar-nos els mots i l’esperit de la nació i ens els van transmetre tant bé com van saber o poder. Que no sigui en va. És l’hora de la nostra generació. Els ho devem. T’ho dec, avi.