Se n’ha parlat poc. Massa poc per la importància que té. Una de les últimes decisions que va prendre el Consell de ministres abans de dissoldre les cambres, i amb elles la segona legislatura del president José Luís Rodríguez Zapatero, ha estat donar un pas més en la precarització del mercat de treball. D’una revolada ha colat una reforma que ha quedat informativament gairebé enterrada per l’altra reforma, la de la Constitució per col•locar un sostre de despesa pública a l’Estat. D’aquesta darrera se n’ha parlat molt. I molt poc de la laboral que suposa dues coses. En primer lloc, liquidar la prohibició que impedia encadenar més de 24 mesos en contractes temporals a la mateixa empresa, la mostra fefaent del gran fracàs de la reforma laboral endegada fa poc més d’un any. I, en segon lloc, ampliar dels 24 als 30 anys l’edat fins a la qual un jove pot tenir contracte de formació, aquell que permet treballar fins al 75% i, per tant, cobrar el mateix percentatge del salari de conveni que, en ocasions, si no existeix conveni, pot ser el salari mínim interprofessional. És a dir, els i les joves catalans podran cobrar 480 euros fins als 30 anys.
Per dir-ho ras i curt, el govern acaba de posar una pedra lligada al coll d’un jovent que pateix un 56% de contractació temporal i una taxa d’atur superior al 40% entre els menors de 25 anys. Ras i curt. Aprovada amb nocturnitat i traïdoria, aquesta reforma exprés tenalla encara més l’asfixiant situació que viu la generació que ha de ser el futur del país. El govern ha signat la reforma que impedirà objectivament el seu desenvolupament laboral, econòmic i social. Els nega, de nou, la possibilitat d’un treball digne. Allargassa agònicament la precarització del seu mercat laboral. Els condemna a escorar-se de nou a la cua de l’edat d’emancipació d’Europa.
Potser el que no pensen des del govern és que malmetent les condicions laborals i socials dels joves d’avui en dia hipotequen el futur del país.
