Blanca Manchón. Doble campiona del Món de Windsurf
--Com es porta ser una esportista d'elit des de tan jove, perquè vas començar a competir professionalment amb 13 anys?
--Es fa bastant llarg, abans era més el meu hobby, ho feia perquè els meus pares i el meu germà ho feien i sempre eren una referència per a mi, però des de fa sis anys estic totalment ja professionalitzada i ara mateix és com el meu treball.
--Perquè, el fet d'haver començat la teva carrera esportiva tan jove pot influir que et retiris abans o tens corda per a estona?
--Jo ara com ara tinc corda per a estona, però el que si que m'agradaria és afluixar una miqueta després d'aquestes olimpíades i plantar-me una altra vegada amb ganes per a Brasil. És com dius, el que comença aviat es crema aviat, però a veure, a mi m'encanta el que faig, estimo la competició i crec que vaig a aguantar tot el que pugui. Tinc 24 anys, encara em queda bastant, però es fa una mica monòton, et cremes, i també està el tema de lesions, que en haver començat tan aviat el cos no aguanta com un volgués. Ara com ara, gràcies a Déu, estic sana i no tinc cap tipus de problema.
--Ho has guanyat gairebé tot, quin repte et queda en el palmarès, quina és la teva motivació per seguir endavant?
--El meu objectiu és una medalla d'or en uns Jocs Olímpics. La desgràcia d'aquest esport és que estem bastant vetats en els JJOO, perquè només hi ha una plaça per a un noi i una altra per a una noia i hi ha una altra competidora que és molt bona també. Realment, pot anar una o l'altra i Espanya, en lloc d'optar a dues medalles, només pot aconseguir una. Jo sempre he dit que és molt més difícil guanyar un campionat del món que uns Jocs, perquè en el primer hi ha 85 participants i en els segons hi ha 25.
--Si no et dediquessis a la vela, què t'agradaria fer?
--La veritat és que mai m'ho he plantejat, però l'esport sempre m'ha cridat molt l'atenció. M'agrada molt la gimnàstica esportiva, també m'agrada molt la fotografia, el disseny gràfic. Hagués tirat per un lloc o un altre, però sempre relacionat amb l'esport. Si hagués estat fotògrafa, m'hagués encantat ser-ho d'esports com el surf; qualsevol cosa relacionada amb l'esport.
--Abans has esmentat que et ve de família la pràctica de l'esport, que tota la teva família practica la vela. Sortiu en família a entrenar?
--Si (riures). Si, perquè, a més, la meva mare i el meu germà han competit aquest any en una categoria i jo en una altra i ens hem donat el relleu. S'han anat al campionat del món de Raceboard, que és una classe de Windsurf que fan els amateurs, en el qual hi ha molta competència perquè és una classe lliure, en la qual pots portar el material que vulguis, i la meva mare i el meu germà s'han anat, que aquest any era a Barcelona, ho han fet, i quan han tornat m'he anat jo a l'Europeu. Ens hem donat el relleu.
A la meva casa es parla gairebé sempre del mateix, sempre amb presses per anar-nos a entrenar, li deixem el treball al meu pare, la meva mare se'n va, el meu germà també, deixa l'oficina i deixa al meu pare, el tenim boig. Al pobre el tenim atabalat i li agradaria navegar més del que pot, però algú s'ha de quedar a casa cuidant de les coses normals.
--Quina consideres la clau del teu èxit?
--Uf… La meva família, sobretot. Sense ells m'hagués cremat bastant i m'han sabut portar pel bon camí i superar bastants coses que m'han passat. En començar tan jove i veure que tenia molt talent, em van fer no desviar-me, quan vaig arribar al tema dels 18 anys, que si les meves amigues, que si les discoteques... Em van donar a triar, em van dir que aquest era un camí bo, que l'altre també, que podia triar si volia estudiar una carrera, si volia dedicar-me al que fos i em van donar totes les opcions. Vaig intentar estudiar una carrera alhora, però és impossible. O ets la número u o… A Espanya, l'esport i els estudis no estan molt ben organitzats. Em va costar, però la constància, sobretot, i sacrifici, com suposo que en tots els esports, el dia a dia i tenir una motivació en el cap és el que et fa estar a dalt.
--Què t'agrada fer per desconnectar?
--Doncs coses normals (riu). Arribar a casa, menjar menjar de la meva mare, anar-me al cinema…, que no tinc molt temps per fer aquest tipus de coses, doncs sempre estic viatjant, que si d'un costat cap a un altre, que si els aeroports, altres països altres cultures. M'agrada desconnectar, estar amb la meva gent, anar-me'n de tapes tranquil·la, per Sevilla… I també, quan ja no tinc competició, i tinc un mes o dos mesos lliures, m'agrada viatjar, però per plaure, i fer surf, amb el meu xicot, o amb els meus amics si es vénen. Deixar l'ordinador i el mòbil apagats i perdre'm una mica durant deu dies o així.
