Alguna cosa no s'està fent bé quan un dia es diu blanc i a l'altre negre. L'anunci de suspensió de sous en les residències geriátricas mereix ocupar un lloc en els manuals de com no s'ha de governar. La crisi ens ha posat a tots en el seu lloc. Aixecar-te un bon dia i descobrir que no hi ha un euro, que gastem més, molt més, del que tenim, és dur. La realitat és la que és i s'obstina a demostrar-nos-ho cada dia. Però hi ha línies vermelles (concepte que el president fa servir amb freqüència) que no hauríem de traspassar. ¿És admissible escamotejar el sou als treballadors de les residències geriátricas, gent abnegada que amb el seu treball permet als nostres avis portar una vida digna fins a la fi dels seus dies? La majoria, dit de pas, mileuristes. Tocar aquest aspecte del pressupost resulta especialment pervers. Perquè un té la impressió de que altres conceptes dels comptes públics, que bé podrien ser retallats o directament suprimits sense que les nostres condicions de vida es veiessin sensiblement afectades, segueixen aquí. Podem parlar de les ambaixades, les subvencions a Hollywood per doblar quatre pel·lícules, o els vuit milions d'euros que aniran a la caixa del comte, amén de tantes i tantes altres despeses supèrflues. Per no parlar de l'impost aquell suprimit per estalviar-li uns euros als quals heretaven alguna cosa, regal beneït en els temps que corren. Benvinguda la marxa enrere perquè significa que els nostres majors seguiran estant dignament atesos, encara que bé podríem haver-nos evitat el disgust. El mal està fet i farà bé el Govern a reflexionar i posar una mica de seny entre tanta retallada, no sigui que acabem tots dessagnats.
