Constato amb estupor que no hi ha cap obra de Josep Maria de Sagarra programada al Teatre Nacional de Catalunya durant el 2011, l'any del 50è aniversari de la seva mort. Després de constatar-ho, ho comento en veu alta i algú em diu misteriosament que “hi ha hagut pressions” perquè no se'n representi cap. D'aquí no en surto: les “pressions” són allò tan eteri, impossible d'atrapar o de definir, així que simplement decideixo dir, en aquest espai que gentilment em cedeixen, el que penso de la qüestió.

Sagarra, Maragall, Pla i Verdaguer van ser acceptats o admesos pel franquisme per raons diverses. Val a dir, d'entrada, que el franquisme volia donar cove als catalans perquè no ens queixéssim, i estiguéssim contents veient que ells sí que ens deixaven publicar llibres en català, així que van triar els que els podien causar menys problemes: Pla, per ideologia; Verdaguer, per capellà; Maragall per espiritual; Sagarra per salvar monges de les grapes de la FAI.

S'acaba el franquisme i, com que tots quatre ens glorifiquen i ens honoren amb les seves lletres i, per tant, no podem fer veure que no existeixen, ens plantegem què fer-ne socialment: a Pla, tot i algunes disputes i controvèrsies, el perdonem perquè, com acostumem a dir amb posat desentès, “separem la ideologia de la literatura” –és que, si no les separéssim, entraríem en un estat esquizofrènic de difícil resolució!-; a Verdaguer el perdonem perquè ell no tenia la culpa de ser capellà i, a més, era pobre, i, a més, el bisbe el va castigar a no dir misses; a Maragall estem entre si perdonar-lo o no perdonar-lo perquè, a sobre que tot ho feia passar per Déu, resulta que era de bona família i vivia de renda. Afortunadament i pel bé de la nostra història literària, té una descendència que s'ha mogut entre partits polítics anomenats d'esquerres i catalanistes i que, per tant, l'ha redimit d'aquest gran pecat... Sort d'això.

I arribem a Sagarra. Aquí sí que no hi ha excusa. Té un “de” com una catedral entre el nom i el cognom i li agradava fer el paper de dandy; hauria perillat de cara al franquisme per intel·lectual català, però abans va haver de fugir per cames de la FAI per ajudar persones –les monges són persones- a escapar de la tortura, la violació i la mort. I després va tornar i va fer el que va poder per mantenir la llengua catalana a la clandestinitat. Va passar anys molts difícils per aquesta fidelitat. I és cert que va escriure en castellà –sobretot a diaris-, però a partir del 1950. I podria dir-ne altres coses però callaré perquè em fa l'efecte que, com hem fet amb els altres tres autors, no ens hauríem d'entretenir ara a jutjar els seus actes en el passat –un passat que la major part de nosaltres no hem viscut, per cert-, si no que simplement hauríem de callar i escoltar... o millor dit, llegir; llegir i proclamar als quatre vents el llegat d'una de les grans plomes de les lletres catalanes, que poc importa que nasqués en una família noble i que estigués acostumat a viure bé. També era terratinent Ausàs March, i aquest sí que tallava caps i mans i peus, i tanmateix ni ens hi fixem, perquè hem entès, amb raó, que només hem d'estar per les seves sublims lletres.

Entenc que encara hi ha moltes ferides obertes i ressentiments que hi són des de la postguerra. Però hi ha determinades actituds que, sincerament, em comencen a recordar les purgues de Stalin. Per tant, no sé si hi ha “pressions” o no, al TNC o on sigui, però sí que crec que en qualsevol altre país, s'estaria programant Sagarra a tots els teatres –i sobretot als públics-, i s'estaria donant a conèixer al món amb l'excusa d'aquests cinquanta anys. I aquí... silenci, que no se'n parli. La seva ploma d'or, ens la mengem. Però compte que, com que porta música incorporada, ens pot fer pessigolles a la panxa.