Ahir, em van ploure comentaris de tot tipus per
la peça que omplia aquest espai del nostre diari sota el titular: '
Per què?' Molts lectors, animats per la similitud amb la polèmica roda de premsa de Mourinho, em van posar com un drap brut, mentre que uns altres i unes altres es van alegrar que el mateix que dèiem a primeres hores del matí
ho reivindiquessin després els metges en la seva posterior roda de premsa: em refereixo a la baixada de sou dels polítics. Tot això està bé i és lògic que
cadascú digui el que pensa. A mi se'm va ocórrer escriure en aquesta clau crítica l'article perquè, copiant a Pujol, em vaig ficar en un taxi i
vaig escoltar a un taxista de mitjana edat, enmig dels talls de tràfic provocats, precisament, pels treballadors sanitaris, una raonada reflexió sobre la crisi en la qual van aparèixer alguns dels personatges citats després en el text publicat.
Escoltar a la gent que encara té treball i està al carrer, veient-ho gairebé tot, no solament és un detall de bon gust pels quals tractem d'explicar als altres el que passa, sinó un
deure professional de primer nivell. Les persones que voten no són tan ximples com suposen els que després els representen als Parlaments o en els càrrecs institucionals, i les seves opinions,
que no semblen interessar a ningú, són el germen de la indignació que gairebé tots patim i que s'expressa de diferents maneres, per exemple, com
Democràcia Real Ja, als caps visibles de la qual podran llegir en el nostre diari de forma regular i lliure, perquè tots sapiguem el que pensen aquells als quals els mossos de
Felip Puig persegueixen a bastonades per les nostres places i carrers. Al seu costat trobaran altres dies als secretaris generals dels grans sindicats, que també tenen alguna cosa diferent que opinar. A la seva vora, regidors i diputats del nacionalisme de centre o de l'esquerra diferenciada i plural, que és la nostra línia editorial, amb la qual moltes vegades Vds no compartiran opinions ni ideologia, però que és molt saludable que la puguin manifestar. I al costat d'aquests i els altres, intel·lectuals sense etiquetes o dissidents per naturalesa, que afegeixen el pebre d'un guisat que intenta ser saborós per a tothom. Als nostres
joves redactors també els trobaran mullant-se pels altres, i ni que dir té, que el meu gat
Isidoro i aquest editor que els escriu també els diuen el que pensen amb la certesa que tenen l'obligació de fer-ho, i a més és un plaer.
Tot això i molt més, els pot explicar el "
perquè", en aquests moments, ens hem posat del costat dels aturats, dels quals no poden esperar més al fet que els donin hora de quiròfan, dels pares que no entenen el de la reforma educativa a l'escola pública, dels vells i persones amb discapacitat, als quals fa uns dies han posat nerviosos perquè van poder veure com els qui els atenien a les seves residències ho deixaven gairebé tot, alarmats perquè no anaven a cobrar les seves nòmines, i dels metges i infermeres que són a punt d'arribar a la desobediència professional en companyia dels farmacèutics, que ja es neguen a "
regalar" les medicines a un Govern perdut en les seves retallades i insensible a la crítica o al consell.
Si ens equivoquem apostant per aquestes coses, ja es veurà. De moment, l'única cosa que hem aconseguit és la confiança dels nostres lectors i, clar, figurar en una llista de desafectes al règim a la qual se'ls retira d'un dia per a un altre l'escassa publicitat institucional que rep; però que assesta merda comparada amb la tragicómica frase d'un internauta del país que resumia tan gràficament la situació de tanta gent:
"Ho sento, senyors del Govern, però no puc estrènyer-me el cinturó i baixar-me els pantalons al mateix temps".
Manuel Fernando González
Editor i Director
www.catalunyapress.cat
www.pressdigital.es
