No us preocupeu tant. Tots els del PP patiran de fetge de forma aguda durant tota la legislatura només per haver d'empassar-se la bilis de continu tenint que contestar al nou grup parlamentari de Bildu al Congrés de Diputats.
Veureu el que faran els fills dels feixistes treient for pels queixals.

perque es un partit de col.laboracionistes. A Franca quan l'0cupacio haguessin anat amb Petain...

Per una vegada hi estic d'acord Sr Cardús amb el seu article. CiU hem de saber ara, quin joc de mans farà.Si movent-se entre el pacte fiscal, i el que podria ésser una espècie de pacte constitucional ens voldrà contentar. O bé amagant el cap sota l'ala fent veure que no passa res...Però molts ja no creiem que sigui capaç de fer cap passa endavant o un gest decidit, doncs és un partit que pacta amb qui sigui, sense definir una ideologia o un projecte concret. Només per ocupar llocs de poder, i fent veure que tot canvia i no canviant res.

...és els espanyols o NOSTRA?

Quen´es de fi Salvador Cardus, em sembla un tio mol inteligent. Graçies per l´article.

Un dels avantatges de treballar al Parlament de Catalunya és que gaudeixo de l’oportunitat de veure en primera persona molts debats i discussions que després formaran part de les portades i articles publicats en els mitjans.

Aquesta proximitat, però, també porta certes decepcions, sobretot quan veus i confirmes que el que està succeint no té res a veure amb el que els mitjans escrits, i en menor mesura, la televisió després explica.

Una d’aquestes situacions l’hem viscut la setmana passada amb el Debat de Política General, el primer d’aquest legislatura i que ha tingut 2 protagonistes mediàtics: la presidenta del Parlament, Núria de Gispert i la resta dels membres de la Mesa que van donar una imatge lamentable de la Institució i el diputat de Solidaritat, Alfons López Tena, que va ser blanc de moltes de les crítiques per “treballar massa” i presentar massa propostes de resolució.

I aquí és on comencen les falsedats i les mentides. Tots els diaris de divendres 30 de setembre (El País, El Punt-Avui, El Periòdico, La Vanguardia i l’Ara) reproduïen sense contrastar la informació, unes paraules de la presidenta del Parlament en què argumentava que havia suspès la votació perquè s’havien presentat més de 600 propostes de resolució, 101 de les quals eren de Solidaritat, i que això havia provocat un gran col·lapse. Una simple operació matemàtica d’un nen de 10 anys ja feia veure que si hi havia 600 propostes i hi ha 7 grups parlamentaris i Solidaritat n’ha presentat 101, els altres 6 n’han d’haver presentat més de 80 cada un. Llavors per què Solidaritat era la culpable del col·lapse ? Com és que cap periodista no va pensar a fer aquest simple càlcul i es va limitar a repetir les xifres i els arguments donats. A més, el termini per a presentar-les va acabar a les 9.30 del matí i l’inici de les votacions no estava previst fins a les 16 h, temps suficient per ordenar la votació.

El problema real no va ser que Solidaritat presentés moltes propostes sinó que el cert és que CiU estava negociant contrarellotge amb ERC i amb el PP perquè els seus Consellers no fossin reprovats i aquestes negociacions van durar fins pràcticament l’hora de dinar, i la Mesa incomplint les seves pròpies normes van anar acceptant pròrrogues i que es presentessin transaccions i més transaccions fins que al final no sabien ni el que havien de votar.

I el més esperpèntic és que qualsevol espectador que estigués veient el 3/24 en directe va poder veure com la Presidenta del Parlament volia fer votar propostes que havien estat prèviament transaccionades amb el text original primer i després amb la transacció, cosa que el diputat López Tena li va retreure abans de votar mostrant la incoherència que suposava aquest fet. I és que qualsevol persona que hagi participat en algun Congrés d’un partit polític sap que les esmenes transaccionades es voten amb la transacció incorporada. Segurament és que a Unió no fan Congressos o com són “a la búlgara” no hi ha esmenes.

Penso que és alliçonador, com a mínim. (aquesta frase és meva)

pais podrit pel PSC I CASTELLA. CATALANS, si veure la situació actual no us és suficient per ser SOBIRANISTES es que esteu ben i ben malalts.

Que pugui entrar en els propòsits de CiU plantejar, o ni tan sols acceptar cap mena de desafiament amb el poder central, és tan il.lusori com les al.lucinacions d'un mort de gana que somnia pans. Els polítics, i CiU en primer lloc, no tenen altre horitzó que l'arxisabut "qui día passa any empeny", confiant que la pau dels cementiris s'empari finalment d'una massa rendida per la desesperança i resignada al que Déu vulgui enviar-li. Contràriament, si per alguna mena de miracle, incompatible amb el tarannà mesell dels catalans, la situació desemboqués en una reedició del Corpus de Sang del segle XVII, s'ho tindríen ben guanyat, sense eximir de responsabilitat els periodistes que els secunden en l'ofici de la cerimònia de la confusió. Ho sento, Sr. Cardús, però els seus articles d'abans del 28N em semblaven prou més valents i entenedors. La diferència amb aquell Corpus de Sang i un del segle XXI, sería que llavors hi hagué només un Comte de Santa Coloma; ara els comptaríem per decenes.

Però no els cal patir; els Comtes actuals manen -és un dir- per voluntat d'una majoría de catalans.

Sr. Cardús, vostè presumeix d'independentista, però no l'he vist mai comprometre's amb ningú ni amb res.
faci com el Miquel Calçada, vagi a fer un màster a fora i torni amb ganes d'ajudar el seu país que, per cert, s'enfonsa. I els intel·lectuals, s'ho miren....

Patirem. Patirem molt. Potser sí. Però un patiment de dimensions tan extremes, només comparable al patiment que per a Catalunya va suposar el franquisme, la història oficialista, moderada i antisobiranista no serà capaç d'empassar-se'l. Les hemeroteques seran els notaris d'un patiment anunciat que amb tota probabilitat es complirà perquè ja coneixem com són i de quina manera es comporten els qui tenim a l'altra bàndol, siguin de dretes o d'esquerres, pel cas nostre és igual perquè sabem de sobres que quan es tracta d'anar contra Catalunya no hi ha diferències ideològiques. El problema és que les diferències existents a Catalunya sí que provoquen reaccions diferents envers Espanya, per això ells saben que no hi haurà un front comú antiespanyol. El problema més greu que té Catalunya, segons el meu modest entendre, és que tenim un centre-dreta més o menys catalanista (CiU) i un centre-esquerre espanyolista (PSC); al resta de partits, començant per ERC, ara mateix representen la xocolata del lloro. L'única solució possible és 'nacionalitzar' el PSC, i això està en mans dels votants. Ja no es tracta de ser nacionalista o no, sínó de defensar allò que és nostre, i no només a nivell identitari i lingüístic, sinó també monetari. Que el PSC no sigui nacionalista ens costa molts milions d'euros al catalans. Si la majoria ho tenim clar, la solució és a les nostres mans.

Sr Cardús , vosté està enmirallat amb l'exit dels votants de CIU que l'estar portant a Vosté a donar per bo el discurs de CIU sobre "les calendas grecas" de la sobirania i a CIU com l'ultima alternativa per una Catalunya sobirana.. Expliqui'ns els motius d'aquest canvi, sis plau. Per cert en aquest article no surt el sermonet lligat a les retallades però que acostuma a usar sobre el franciscanisme ( el titllen de calvinista ) acusant al personal d'haver estirat més el braç que la màniga acceptant entusiasticament les retallades sanitàries sense discriminar-ne l'improvitzacio , l'incompetencia del Conceller RUIZ i sense un programa consensuat.

A mi ja tot m'es igual. Els catalans hem demostrat abastament que som uns inutils, o que estem dirigit per inutils. Quan ens oferien concert economic el varem rebutjar (per allo de la covardia), mentre que els bascos el van agafar. I ara el Pujol de que es queixa exactament, si ell ja no ho va voler en el seu temps? Quin pacte fiscal ni que ninyo muerto?
Ara que venia una crisi era el MOMENT de la independencia (com sap tothom, les crisis sopn per fer canvis de profunditat). Doncs a l'inreves, 'ara no es el moment' ens diu un Mas responsable i bon noi. Espanya pero, sap que les crisis son per fer canvis i els faran (o voldran fer). Som definitivament idiotes, o millor dit, esten en mans d'idiotes, i el 90 % d'idiores que conformen qualsevol societat (no nomes la catalana) son enganyats pels idiotes de torn que tenen la major part d'altaveus mediatics.

A mi ja tot m'es igual. Els catalans hem demostrat abastament que som uns inutils, o que estem dirigit per inutils. Quan ens oferien concert economic el varem rebutjar (per allo de la covardia), mentre que els bascos el van agafar. I ara el Pujol de que es queixa exactament, si ell ja no ho va voler en el seu temps? Quin pacte fiscal ni que ninyo muerto?
Ara que venia una crisi era el MOMENT de la independencia (com sap tothom, les crisis sopn per fer canvis de profunditat). Doncs a l'inreves, 'ara no es el moment' ens diu un Mas responsable i bon noi. Espanya pero, sap que les crisis son per fer canvis i els faran (o voldran fer). Som definitivament idiotes, o millor dit, esten en mans d'idiotes, i el 90 % d'idiores que conformen qualsevol societat (no nomes la catalana) son enganyats pels idiotes de torn que tenen la major part d'altaveus mediatics.

.....sempre ens queda la solució de fer cas a les paraules d'un home que ja fa anys que ens diu el mateix:

Joan Carretero: Cada vegada hi ha més catalanes i catalans que volem la independència de la nostra nació. Per això, després de les mobilitzacions de la Diada de l’Onze de setembre i quan les eleccions espanyoles són a tocar, tots aquells que formem part d’organitzacions independentistes hem de buscar la manera de traslladar a les urnes aquesta voluntat sobiranista que s’estén al carrer.

Fins no fa gaire, les organitzacions independentistes s’havien situat sempre a l’esquerra del mapa polític català, i de vegades, sobretot durant l’anomenada Transició, a l’extrema esquerra. No va ser fins al naixement de Reagrupament que l’independentisme va intentar situar-se en una posició de centralitat i deixar al marge l’eix dreta-esquerra. És a dir, vam considerar, i considerem, que mentre no tinguem la possibilitat de decidir com a poble, mentre no siguem sobirans, és intranscendent que ens barallem per si som més d’esquerres o més de dretes, perquè les qüestions importants es continuaran decidint a Madrid.

Fins ara, qui s’ha situat en aquesta centralitat política en la Catalunya autonòmica actual ha estat Convergència. Els convergents es presenten a la societat amb l’etiqueta de partit “moderat”, cosa que vol dir que mai no s’arrisquen, que sempre fan allò que més convingui, sense que quedi mai clar a qui serveixen. Donen una imatge d’ordre, apel·len al patriotisme, al servei a Catalunya... és a dir, fan sempre tot allò que agrada al seu electorat sense avançar mai cap a enlloc.

N’hem d’aprendre algunes coses: hem de treballar per sumar, no per dividir; no ens hem de barallar per ximpleries ni pels lideratges, que han de ser àmpliament reconeguts i acceptats. En canvi, hem de rebutjar de CiU tot allò que no es pot acceptar. Hem de defensar, per sobre de tot, la llibertat i la dignitat de Catalunya; nosaltres no ens deixem comprar, mai els interessos personals no han de perjudicar els del país i sempre defensarem la necessitat de regenerar la política catalana i de superar els vicis adquirits de les males formes de fer política i que tant han perjudicat a ulls de la societat la credibilitat dels nostres representants polítics.

El país davalla, tal com ja havíem dit, cap al desastre: Espanya amenaça la nostra economia, l’espoli fiscal impossibilita el nostre desenvolupament, la nostra llengua és menystinguda, la nostra identitat nacional ens és negada. Se’ns ataca sense miraments i l’única cosa que hem fet els últims anys és resistir. Però ara ja no és temps només de resistir, ja és l’hora d’atacar, de combatre. És, per tant, l’hora d’arribar a acords entre tots els independentistes, és l’hora de deixar de subsistir com a poble i de guanyar la nostra llibertat. Com hem dit sempre, que el nostre país sigui lliure només depèn de la voluntat de les catalanes i els catalans.

El col.laboracionisme de CiU durant més de 30 anys ens ha dut a la situació actual.

I el més fort és que són ells els qui hauran de prendre decisions que MAI no han volgut prendre.

Jo no veig més patiment que el que hi hagué durant 40 anys entre guerra i post-guerra.

Veig sobretot un esclatament social molt bèstia que endurà tots els polítics partidaris de l'estatus quo a desaparèixer.

Potser cal recordar que els salaris de les Universitats Catalanes són pagats pel Ministeriu d'Educasio. I ho escric ben malament.

Tinc molta fe, amb el que faci CiU. No es una fe cega, sinó mes aviat, una Fe, per eliminació. Quansevol persona mitjanament inteligent que disposi d'una certa informació i un criteri format, sap que el PP, ens fotrá si pot, que el PSC-PSOE, a mes de ser una colla d'inútils, tal com ho han demostrat abastament durant set llarguísims anys, es tan espanyolero com el PP, Que pel que fa als xixarel-los de C's, SI, Rcat, i hasta de IC-V, tot i ser de ideologíes diferents, no poden fer absolutament res, per evitar res. ERC, es pot considerar l'unic complement de CiU, per tenir una certa garantía de ser decisius a Catalunya, i tenir una certa influencia a Madrid, gracies a ser decisius a Catalunya. Si la gent d'aquí, donés confiança a CiU, en lloc de donar-la a aquella colla d'inútils (25 inútils) que a Madrid, mai han votat defensant els interesos cataláns, altre cosa sería, pero crec que no será.

El naufragi del pacte fiscal és essencial per acabar de despertar la Catalunya que encara dorm el somni espanyol. Com si d'un judici es tractés, el 'no' d'Espanya al pacte fiscal serà la prova 'A' que farà que el jutge que legítimament cada català i cada catalana som dictamini independència. Salut i llibertat.

CIU agafarà el cistellet de la Caputxeta vermella i anirà al cau del llop a oferir-li pa amb formatge (del bo)per tal de poder seguir a la taula del llop arreplegant les engrunes que li caiguin de la boca. I parlant en castellà, és clar.

Benvolgut senyor Cardús, els seus últims articles d'opinió em semblen força desencertats, erronis o simples en l'anàlisi i difícils d'entendre en les conclusions. Exactament què és el que ens està explicant? Que els espanyols són espanyols i que van contra Catalunya?? Ho, quina novetat! Què és el què ens proposa entre línies? Que votem tots CiU, que ens quedem a casa, que votem la Cori, que emigrem a Kuala-Lumpur?
Va home, va, senyor Cardús, que ni som idiotes ni necessitem lliçons dels qui es pensen que ho som.

"El PSC, lligat de peus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa..."

El PSC no existeix. És el PSOE. I la candidata no és pas l'Enemic a casa, és el PSOE l'enemic a casa.

El més "amazing" és que CiU ha maldat per neutralitzar els independentistes i el missatge independtista durant més de 30 anys i ara.... seran els Espanyols els qui els obliguin a esdevenir-ne !!!!

L'Enemic a casa el tenim gairebé tot al Parlament: Ciudadanus, PP, PSOE i ICV.

CIU juga a la puta i la ramoneta però el resultat és l'anestèsia de la població per tal que puguin seguir gaudint de llur situació.

ERC va perdre el Nord fa anys i no veig que l'hagi recuperat.

En el que queda d'any, viurem una escalada d'atacs inimaginables contra Catalunya i els catalans, sense cap mena de pudor, si no s'ataca a un Català no s'és prou espanyol. Les retallades a casa nostra continuaran aumentan, tot i que necesàries en la situació actual, tothom hauría de tenir clar que sense l'expoli a que ens sotmet Espanya senzillament no caldría fer-ne. Es rebutjarà de ple tota idea de concert econòmic, tant per l'estat com pels ciutadans espanyols. Cada cop és més clar que la incomprensió i les disputes entre familias que viuen dividides entre Espanya i catalunya aumenten. A les vacances és més frequent acabar discutin per temes que abans ni es plantejaven. I tot això ha d'acabar fent esclatar la situació.
Cert que el moviment s'haurà d'articular per molts llocs alhora, societat civil, oposició, etc. Però qui ha de mostar la cara en primera línea és CIU, i a ells els hi tocarà donar la cara en primer moment.

No veig per on va, chapeau!

I afegeixo que CiU, si ens falla, no tan sols perdrà la credibilitat per aquesta legislatura, la perdrà per sempre. Ja no som als 80 o als 90 que podem anar tirant amb les cadenes posades. Ara ja estem famèlics i dèbils. S'acosta el final de la partida. O marxem o morim. No hi haurà segones oportunitats. Només cal mirar València i les illes pel retrovisor per saber com volen que siguem, els espanyols: assimilats, corromputs i pobres. I CiU en pot ser còmplice o ajudar a salvar-nos.

si ens em de refiar de CiU estem arreglats !!! què podem esperar d'una gent que només saben donar claus de la ciutat de Barcelona a algun barrut professional i botifler de cap a peus? lamentable

Molt bé, Mestre Cardús. Sembla ser que l'article no és res més que un avis per a navegants. Veurem si el nostre Molt Honorable Gran Timoner, té quelcom a dir. I em refereixo a algún pla raonable, no a la demagògia i ambiguitat habituals. No cal ser un diplomat en prediccions per a assegurar que la promesa de l'antic concert econòmic, ara també retallat a pacte fiscal; s'està convertint d'una simfònica a un "solo". I a sobre, l'únic intèrpret de la partitura segueix assajant, ja que desafina en les notes altes. Molt em temo que la "tocata i fuga" serà patètica.

És la seva manera moderna - ja que no poden enviar tropes - de fer-nos la guerra. a més a més d'expoliar el que poden. De Dalí i Miró a les caixes i els nostres impostos. Això dura de 1714 mentre nosaltres discutim cadires i llistes.

Crec que la situació és perfecta. Tot el que forci CiU a desemmascarar-se com el frau de partit covard i botifler que és, em sembla saludable i urgent. Molts catalans han obert els ulls cap a l'independentisme, però encara no ho han fet pel que fa a la seva canalització, a la concreció en partit polític per aconseguir l'objectiu. Perquè ser independentista i votar CiU és com tenir mal de cap i gratar-se el genoll. Millor que Espanya ens ofegui. Serà l'única manera que aquest poble reaccioni d'una vegada. I crec que ni així.

Benvolgut senyor Cardús: trobo encertada la proposta del seu dubte. Ofegadora però encertada. Miri: sempre he pensat que al Barça li falta un departament, un despatxet, que es dediqui a posar a ratlla els àrbitres. Guerra bruta? Efectivament! Com fan "ells". Apliquem-ho a Catalunya. Busquem les misèries dels polítics espanyolistes. No costa tant, li ho ben asseguro... Tenim poques armes, però efectives. TV3 per exemple, i alguns diaris. I, si tenen collons, que ens enviïn els tancs. A veure com reacciona Europa.

Estem atrapats en una gàbia mortal i els anticatalans hispanocèntrics ens volen consumir i extingir. De moment ells guanyen, s'han quedat amb les nostres caixes i continuen utilitzant totes les eines del seu estat en contra nostra.

Però al final guanyarem nosaltres perquè no existeix cap altre poble en el món que durant els últims 300 anys ha sobreviscut els intents d'eliminació tant cruels com els practicats en contra de Catalunya i si encara hi som, és perquè som més forts, més treballadors, més resistents, més resilients i més tossuts. Guanyarem democràticament perquè lluitem per a la nostra llibertat i tornarem a ser "the greatest nation of the world" perquè amb la nostra llibertat guanya tota la humanitat.

No veig per on vol anar, Senyor Cardús. L'altre dia argumentava que els independentistes millors que estiguin desperdigats com un ramat perdut a la muntanya. Avui ens avisa d'una pinça descomunal del PP-PSOE contra Catalunya. I davant aquesta colossal amenaça ho fia tot a una reacció de CiU. Si aquest és l'escenari que proposa: independendisme dividit i que CiU, soleta, respongui al repte, ja podem plegar veles i dedicar-nos al macramé.