En l’àmbit del sistema de serveis socials -i possiblement en d’altres també- que s’ha anat construint de “baix cap a dalt”  al llarg de molts anys... segles, és a dir, a partir de la detecció o constatació de necessitats socials, de les voluntats dels territoris, de les modes, dels lideratges, de l’organització de col•lectius d’afectats, etc. s’endevina una certa desafecció dels poders públics.

Durant els últims 20 anys aproximadament s’han impulsat programes, recursos, serveis, etc. amb molta més intensitat , que al final la majoria s’han acabat estenent, ampliant i s’han incorporat en el sistema de serveis socials, amb suport dels recursos públics. Tot cal dir-ho, alguns d’aquests projectes ja van rebre suport públic des d’un bon començament.

Aquests orígens, generen lícitament un sentiment de propietat per part dels seus protagonistes:“Allò que nosaltres vam construir lluitant i sense recolzament institucional/polític!“ .

Aquesta situació genera una escletxa que s’alimenta -sobretot en aquests temps que corren- quan els dirigents màxims de la política social del país els toca prendre decisions que ben segur són complexes i arriscades, i doloroses, i com sempre algunes encertades i d’altres fallides, i que afecten a persones, serveis i projectes que tot i ser finançats amb diner públic foren impulsats per l’activisme del moment o del sector o del territori.

Tenim un sistema de serveis socials feble, per raons històriques i polítiques molt estudiades, i principalment la incorporació tardana o a destemps de la creació  i desplegament d’altres estats del benestar europeus, però també perquè en els últims temps aquest activisme que va impulsar i crear aquest sistema ha fet només activisme, i no ha pogut o volgut posar-se en el lloc de l’altre. En aquest cas: en el lloc dels quasi sempre menystinguts rols de lideratge polític del sistema de serveis socials, evidentment exceptuant importants i destacats professionals i entitats i empreses.

Que no s’interpreti erròniament, el sistema de serveis socials d’aquest país s’ha construït d’aquesta manera i sort que ha estat així, quan les administracions no podien, no volien o prioritzaven altres accions que en aquell moment eren claus: carrers, enllumenat, institucions democràtiques, barris,etc . Aquest activisme va fer possible bona part de l’actual sistema de serveis socials. Però també és cert que la crítica fàcil de que els lideratges polítics van a remolc, també cal matisar-la: no sempre s’ha anat ni es va a remolc de l’activisme,  però tampoc és cert que s’exerceix el lideratge polític necessari en tots els temes i en tots els moments.

El lideratge, qüestió essencial d’aquest, s’exerceix quan es pot i et deixen, que no és sempre. En el cas del sistema català de serveis socials -un sistema jove- amb una enorme atomització del seus recursos i coneixements, una dispersió de les competències administratives on cal afegir-hi  les interferències d’un estat espanyol invasiu i uniformador, un sistema amb visió interna fragmentada i un gran sentiment de propietat per part de molts dels actors, entre d’altres aspectes exercir el lideratge des de la política -ara i abans- és complicat, perquè com dèiem s’exerceix quan es pot i deixen.
 
El lideratge en sentit ampli i de manera global del sistema de serveis socials vol dir exercir l’autoritat i desenvolupar la visió estratègica en temes com la provisió de serveis,  la formació  dels professionals, la recerca en serveis socials, l’elaboració de models, els aspectes econòmics i financers per a la seva sostenibilitat, els grans pactes amb els sectors, el paper de les empreses i del tercer sector, la coordinació amb d’altres sistemes com el de salut i l’educatiu, i un llarg etcètera.  

I ho lamento per l’activisme de nova generació, però no hi ha cap drecera, només des d’un lideratge fort i per a tot el sistema de serveis socials  es pot avançar -que no necessàriament vol dir incrementar- en aquest temps incerts i complexos. I al meu entendre aquest només el poden exercir els màxims responsables polítics del govern del país.