Comunicar i no entorpir

La llengua serveix per a comunicar-se i per a entendre’s i no per a buscar problemes i conflictes estèrils.

El català és la llengua de Catalunya, certament que també amb el castellà, només que hi ha una situació de desequilibri que produeix que no es pugui parlar de bilingüisme sinó de diglòssia.

El bilingüisme és la possibilitat d’una persona de parlar dues llengües amb total normalitat, com els catalans que parlem el català i el castellà amb bastant fluïdesa. Això sí, sempre l’una més que l’altra.

La diglòssia és la situació social per la qual, havent-hi dos llengües o més en un territori, una s’acaba imposant sobre l’altra, per demografia, per política, per economia. Per ideologia, en definitiva.


Osona i la Catalunya interior

Quan vaig arribar a la plana de Vic des del Vallès, per estudiar-hi el BUP, amb 14 anys, em va sorprendre moltíssim el poc nivell de castellà que tenien els companys de classe. Recordo en Tarrés, que no hi havia manera que, a la classe de castellà de Sant Miquel digués la ‘z’ castellana i una sabata es convertia amb un ‘sapato’, cosa que, almenys a mi, em feia enriolar.

No els passava el mateix a la resta de col•legues, que trobaven acostumada aquella manca de fonemes en un habitant d’aquesta plana depressiva interior de Catalunya. La Catalunya catalana.

I excepcional, deixeu-m’ho dir, perquè la influència del castellà i el seu domini sobre l’ampli espectre de la cultura a Catalunya, ho sabem, és omnipresent.

El mateix passa amb l’Església a Catalunya. Certament que en l’interior del país es diu que no s’arriba a un 3% les misses que són en castellà. Normal, d’altra banda, perquè majoritàriament tenim la gent que hi assisteix amb la que ens entenem en català.


Contactes internacionals

Encara l’altre dia, a l’Escorial, sí, sí, allà a la sierra de Madrid, un historiador de Logronyo em comentava que havia de venir a visitar i consultar l’arxiu episcopal de Vic. Li vaig donar la meva targeta. No obstant, m’objectava que tenia respecte per haver-se de trobar “con algún borde que no quiera hablarme en castellano”. Li ho vaig explicar i sembla que va quedar confortat.

Aquí va la meva explanació escorialense:

“A Catalunya tothom entén el català i el castellà. És molt normal que en una conversa entre dos o més, hi hagi qui parli en català i se li respongui en castellà, i viceversa, perquè tothom entén les dues llengües oficials al país, i no en solem fer un problema.
Per això, si vostè vingués a la plana de Vic, presenti’s com un turista, que està de pas, que és de Logronyo i que busca tal o tal altra cosa. Veurà com l’atendran molt amablement”.

Al nostre país, Catalunya, que és una nació, tal i com afirmen els bisbes catalans des de 1985, sabem que contínuament hem de parlar de la nostra llengua, de la nostra història, de la nostra idiosincràsia, i que no hi sol haver mai cap problema a no ser que algú o bé no ens deixi ser català, o bé ataqui les nostres institucions, començant per la nostra cultura, per la nostra llengua.

En el mateix àmbit de conversa a El Escorial, comentàvem el fet en una taula on érem, casualment, dos mallorquins, un català i un equatorià. Quina no va ser la temàtica sinó aquesta mateixa! A l’hora d’aixecar-nos de taula li vaig concloure al company sudamericà: “Hoy se ha cumplido una vez más que, cuando te encuentras en el mundo un catalán, se acaba hablando siempre de historia i de lingüística”. I així era.


Babel i Pentecosta

Tothom coneix els dos relats bíblics. Al Gènesi trobem la història del zigurat babilònic. Babel significa la confusió dels llenguatges, de com un poble vol imposar la seva hegemonia i en canvi la diversitat, natural d’altra banda en el gènere humà, els acaba dividint. Cadascú per les seves.

Pentecosta, al començament del llibre dels Actes del Apòstols, ens explica misteriosament com una multitud que parlava cent llengües diferents, en canvi, és capaç de comprendre’s i de comunicar-se i, finalment, de constituir un sol poble, el nou poble de Déu, que no té per objectiu la supremacia sobre els altres, sinó el servei fratern en vistes del Regne de Déu.

Quantes vegades a les parròquies no hem fet serveis bilingües, o trilingües o més enllà. Els catalans, en general, som plurilingües i no tenim cap problema per a expressar-nos en d’altres llengües. Encara recordo un bateig en el que vaig alternar el català amb el castellà, amb el francès i l’anglès, també l’alemany. Ei, fins allà on es pot arribar!


L’Església és lloc de Pentecosta i no de Babel

Què més voldria jo que tenir un grup suficient per a celebrar la missa en una altra llengua! El que passa és que sovint el nombre de fidels no arriba ni per a una missa sola. Quantes parròquies s’estan quedant sense missa per manca d’assistència!

La causa lingüística no és la causa principal de l’Església, encara que haguem de vetllar per la bona convivència, contribuir a la pau social i la fraternitat entre tots els fills i filles de Déu, sigui quina sigui la seva pertinença, raça o cultura. En aquest tema penso que els catalans, com a poble petit que som, també som més sensibles a les cultures minoritàries i a les llengües que en la història han estat oprimides, perseguides o directament aniquilades...

I s’acaba de complir que quan et trobes un català pel món, acabes parlant d’història i de lingüística!