La mort et visità, prematura i traïdora. I és irrevocable.
En un únic instant, breu, gratuït, imprevisible, tot va quedar estroncat. Projectes, esperances. A qui cal preguntar, cap on aixecar els ulls, qui ens podrà explicar una fi tan salvatge?
No et coneixia, Salva (si em permets la llicència del teu diminutiu). Només teníem alguns coneguts en comú. Però t’havia llegit i això uneix per sempre.
He pensat molt en tu, en la teva joventut, en allò que endevino darrere de la teva mirada. En tots els mots que t’han quedat a dins i que ja no escriuràs. T’ha engolit la ciutat. El cantó més obscur de l’urbs grandiosa i trista. No saps quin greu em sap el teu final absurd.
Ara tenim la responsabilitat d’escampar el teu llegat, que a hores d’ara ja és eternament immutable. I durarà per sempre.
Jo ara només sóc una petita veu que, des de la incomprensió més profunda, avui ha pretès retre’t un molt sincer homenatge.
Fragment d’Afirmació possible, de Salvador Iborra
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il•lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.
Cal maleir dos cops els assassins de poetes, perquè maten un home i la seva paraula.
