Des de la majoria d’edat he exercit el dret de vot, convençuda que el meu granet de sorra podia contribuir a canviar el que no m’agradava. Després d’unes quantes decepcions he començat a desgranar el blat de la palla.

Des de les altes esferes polítiques ens han llençat falses consignes que la societat hem anat assumint com a veritats absolutes. Consignes com el vot útil o la necessitat de votar per poder opinar. Fins i tot jo, que ara ho denuncio, fa poc temps encara m’ho empassava.

El vot útil és el gran invent dels partits majoritaris. Amb l’excusa de la dispersió de vots i d’evitar el mal major, els partits poderosos capten votants que per ideologia votarien altres partits minoritaris. Aquesta opció poc té a veure amb els ideals polítics, tant sols amb el canvi de poltrona. El bipartidisme està servit!

En referència a la necessitat de votar per gaudir de l’autoritat moral per queixar-te és una premissa totalment autoritària. El dret a vot inclou el dret a no votar, tan vàlid i legítim l’un com l’altre i les persones podem expressar la nostra opinió a les urnes i/o al carrer. Ningú ens pot coartar la llibertat d’expressió per no haver anat a votar a unes eleccions. Els motius per no anar-hi, a vegades, poden ser més raonats i democràtics que el gest d’introduir una papereta a les urnes.  D’altres vegades, el motiu principal és la negació d’aquest dret per haver nascut en un altre lloc, encara que el “nouvingut” sí sigui apte per pagar impostos. Sufragi universal en diem?

Arribat en aquest punt del camí, amb la bena treta dels ulls i reconeixent les mancances de la democràcia representativa, molts som els que pensem que igualment hem de dir la nostra a les urnes. Però, a quines urnes hem de manifestar la nostra veu?

Evidentment, animo a tothom a votar a les municipals i a les autonòmiques perquè són el nostre marc de referència, encara que les darreres jo les voldria nacionals. Vull contribuir a millorar el futur del meu municipi i el del meu país, Catalunya.

Per contra, les eleccions generals espanyoles no són de la nostra incumbència.  Almenys no ho poden ser per als catalans independentistes que som realistes i tenim memòria històrica.

Espoli fiscal, autogovern retallat, atacs a la nostra llengua... els catalans som humiliats dia sí, dia també. Totes les formacions polítiques independentistes proclamem públicament la necessitat de la independència i d’altres, que no ho són, també piquen l’ullet a aquesta opció quan ens toquen la cultura, la llengua o la butxaca. I, l’Estat espanyol, mesell, segueix trepitjant-nos. Així, doncs, per què hauria d’interessar-nos treure bons resultats a unes eleccions espanyoles si no volem més engrunes? El pacte fiscal és la nostra màxima aspiració?

Els catalans volem decidir el nostre futur i Espanya ens ho prohibeix. Encara que tots els catalans votéssim la mateixa opció independentista i obtinguéssim els 47 escons que pertoca a la nostra comunitat autònoma, els representants escollits no tindrien la capacitat real per forçar a Espanya a reconèixer l’exercici del dret a l’autodeterminació quan la suma d’escons al Parlament és de 350.

La Constitució Espanyola de 1978 no reconeix el dret a l’autodeterminació, malgrat aquest principi fonamental dels drets humans està reconegut en el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides, ratificat per Espanya el 1977. Si Espanya s’atreveix a ignorar sistemàticament la normativa internacional no cal dir que seguirà ignorant la reivindicació sobiranista pels segles dels segles. Així, només ens queda la via de negociació amb la comunitat internacional.

El president palestí Mahmud Abbas ha demanat formalment l’admissió de Palestina com a estat membre de ple dret de les Nacions Unides i tots ho aplaudim. Per què el president de la Generalitat, el nostre president, no ho sol•licita formalment pel nostre país? A què esperem? No som tant dignes com qualsevol altre poble? Fem un front comú per aconseguir la independència per altres vies que no ens rebaixin com a poble.

Encara hi ha algú que cregui amb la clemència o la bona voluntat de l’Estat espanyol? No cremem més energies en unes eleccions que no són les nostres i centrem-nos a obrir noves vies d’alliberament real.

El 20 de novembre de 2011 no aniré a votar a les eleccions espanyoles. M’abstindré, per coherència i amor propi