A Espanya i a Catalunya?

L'èxit electoral del PP que auguren totes les enquestes podria estendre's també al Principat, on alguns sondejos situen la formació per davant de CiU.

Quan hi ha hagut majoria absoluta, ja sigui del PP o del PSOE, a l'autogovern català li ha anat malament. Les reivindicacions catalanes no solament queden aparcades sinó que el nacionalisme espanyol es desacomplexa i llença una ofensiva involucionista contra la pluralitat de l'Estat que acaba retallant el ja migrat autogovern català.

A les eleccions del 20-N no només es juga un partit, el del Congrés i el Senat, sinó que hi ha un segon partit a Catalunya, per veure amb quina correlació de forces queden els partits catalans. Normalment les generals a Catalunya les guanya el PSC i, tot i la situació de davalla electoral d'aquest partit, és probable que torni a guanyar-les amb Carme Chacón al capdavant.

La sorpresa estaria en un possible segon lloc per al PP, superant per primera vegada CiU en uns comicis estatals, cosa que algunes enquestes no descarten. Aquest resultat seria molt nociu per al catalanisme, perquè donaria una imatge de debilitat que tampoc és del tot certa, ja que a les eleccions catalanes i municipals CiU ha demostrat que és hegemònica.

Però només la possibilitat d'aquest "sorpasso" ja està excitant tota la caverna mediàtica –local i madrilenya- que hi veuen la fi de l'hegemonia nacionalista i la prova palpable que objectius com el concert econòmic o el dret a decidir no són realistes.

El catalanisme s'ha de vacunar contra aquestes interpretacions distorsionades de la realitat, primer fent un bon resultat al 20-N, que barri el pas al PP i això només es pot fer votant partits d'estricta obediència catalana. I després, no predicant estratègies suïcides com l'abstenció, defensada des de l'independentisme marginal però que poden acabar fent molt de malt. I finalment, recordar que la sobirania del poble de Catalunya recau en el Parlament i no a les Corts espanyoles i és a la cambra catalana on hem de decidir el nostre futur.