Quan a finals de setembre d'ara fa nou anys vaig acceptar la responsabilitat d'encapçalar el projecte del Bàsquet Manresa, un bon amic meu que m'havia desaconsellat reiteradament l'assumpció d'aquest repte em va dir: "estigues a punt perquè aquesta ciutat és molt dura". He nascut, m'he criat i he fet meu des del primer instant tot allò que suposa ser manresà i, per tant, l'afirmació no em va sorprendre gens ni mica. Probablement per això, perquè n'era tan conscient, a hores d'ara, quan la nostra situació – la del club i la de la ciutat - sembla més delicada, i quan alguns semblen disposats a recaure en aquell derrotisme que tan mal ens ha fet en un passat no tan llunyà, em sento especialment motivat per assumir el repte de contribuir modestament a redreçar un camí que enguany sembla més complicat que mai.

Que experimenti aquest sentiment no és, en absolut, atribuïble a un mèrit personal. Ben al contrari: emana directament d'allò que vaig sentir des de ben petit a casa meva. "Manresa és una ciutat de favets i tremendos, i fins que no desterrem les capelles i les capelletes; fins que no ens desfem dels personalismes estèrils que emmascaren els debats fins a convertir-los en converses de curta volada; fins que no pensem en plural en pro d'un projecte clar, sòlid i obert, no serem capaços de fer el pas qualitatiu que necessitem com a ciutat." Tot això ho deia una gent que s'estimava profundament el seu municipi; que compartia diàriament les angoixes i les alegries dels seus veïns, i que identificava cada racó del paisatge urbà gairebé a ulls clucs.

Avui, al cap de tants anys, cal que rescatem aquest discurs i el fem nostre des del legítim orgull de sentir-nos manresans. Hem de tornar a ser una gran ciutat de referència per al conjunt del país, però per aconseguir-ho cal que aixequem el llistó en el camp de les idees, del compromís, de l'autoexigència i l'autocrítica. Manresa ha de ser un projecte compartit i, per tant, és imprescindible que assumim, sense complexos, el repte de la corresponsabilitat personal des d'un sistema participatiu eficaç. Un sistema en què l'Ajuntament no es percebi com una mena d'obstacle, sinó com un aliat; com un còmplice actiu de tota la societat civil. Per aconseguir-ho cal que invertim dosis immenses de generositat i confiança. I és que, des del respecte més estricte per les diferències d'enfocament que puguem tenir sobre una quotidianitat angoixant, cal que posem l'accent en allò que ens uneix, ja no només per superar aquesta conjuntura, sinó per construir un nou futur amb una nova mentalitat col·lectiva.

Amb independència de la meva adscripció política, i només des de la meva condició de membre d'aquesta comunitat, expresso la necessitat de tots plegats –partits polítics, teixit associatiu, entitats i institucions– de fer costat al nou govern de la ciutat. Un govern que ha heretat un llegat farcit de dificultats i que malda per redreçar el rumb enmig d'un mar extraordinàriament embravit. Això no vol dir, en cap cas, eliminar ni aigualir el debat –del tot imprescindible- sobre la cosa pública. Vol dir, senzillament, tenir la visió indispensable per a pouar des del fons de la nostra ànima l'estima immensa que sentim per aquesta ciutat i empènyer en la mateixa direcció. Depèn només de la nostra convicció.