Ahir dijous va tenir lloc a La Tabacalera de Madrid una roda de premsa en la qual es va presentar la convocatòria de mobilització internacional del 15 d'octubre. Allà es van reunir persones de diferents col·lectius que integren el moviment 15M, com ara acampades, Democràcia Real JA, Joventut sense Futur i Attac. Vingudes de punts tan distants com Cadis i Saragossa, van intentar explicar als mitjans de comunicació les raons i objectius del 15-O.
La veritat és que malgrat ser una convocatòria que es va fer pública ja al maig, aquesta explicació era necessària. Durant les últimes setmanes han succeït algunes coses que mereixen una anàlisi contextual, més enllà dels propis fets, que de per si ja són significatius de la falsa democràcia en la qual vivim.
Des del passat 3 d'octubre els Mossos d'esquadra van començar a detenir amb comptagotes, un o dos al dia, a alguns ciutadans que havien estat identificats el 15 de juny davant el Parlament. Aquestes persones simplement havien de rebre una citació perquè declaressin a l'Audiència Nacional, per la qual cosa les detencions en pla comando hollywoodià eren totalment innecessàries i per tant improcedents. Sense entrar a valorar aquests fets, i a la vista de la vergonyosa escena que va tenir lloc a la Ciutat de la Justícia divendres passat, la qüestió sobre la qual plantejo la reflexió és la següent: ¿Per què fer detencions si bastava amb lliurar una citació? ¿Per què retenir a periodistes i advocats? ¿Per què generar artificialment totes aquestes imatges d'accions policials, carnada per als telenotícies? I sobretot ¿per què iniciar aquesta cadena de detencions just abans del 15 d'octubre, quan els actes als quals es refereixen van succeir al juny? ¿Per què ara i no fa un mes o dins de tres setmanes?
La resposta és clara, a menys de dues setmanes de la segona gran convocatòria del moviment 15M i en previsió que l'assistència sigui massiva, es tracta d'una estratègia de desviar l'atenció cap a la violència i la repressió. Es tracta de treure del focus el que en realitat és el 15M i desviar-ho cap a una imatge de violència amb la qual no es pugui identificar la gran majoria de les persones. En definitiva, d'un intent de convertir el 15M en un problema d'ordre públic, donar una càstig exemplar a l'activisme, criminalitzar el moviment i que la manifestació del 15 d'octubre quedi enterbolida per aquesta ombra de conflicte. És una estratègia molt intel·ligent, la de la por. Si s'aconsegueix transmetre a la multitud la idea que el 15-O és perillós, molta gent es quedarà a casa. I si s'aconsegueix transmetre la idea que pugues haver-hi disturbis i detencions, fins i tot sent un convocatòria no violenta, molta gent es quedarà a casa.
Però aquesta estratègia ja la coneixem, és la mateixa que el poder va utilitzar el 15 de juny, i no va funcionar. Per sort, la ciutadania ja no té por i així ho va demostrar el 19J sortint de forma massiva al carrer. El moviment 15M compta amb un suport social sense precedents, d'aquí neix la por dels polítics i d'aquí els seus intents d'etiquetar-ho, criminalitzar-ho, instrumentalitzar-ho o minimitzar-ho. Però cap d'aquestes estratègies ha funcionat perquè el 15M segueix aquí, i seguirà mentre tingui motius per protestar.
El 15-O serà com el 19j, la demostració d'els qui som i que volem, una resposta contundent i no violenta a les polítiques de retallades, a la falta de democràcia i a les injustícies socials. No ens falten motius, des del 15 de maig els nostres pitjors pronòstics s'han fet realitat: la sanitat passa el seu pitjor moment, s'han produït EROs i dràstiques retallades, i molts hospitals ja s'han declarat en vaga; les escoles han d'atendre 21.000 nous alumnes només a Catalunya, però amb una reducció de dos professors menys per centre de mitjana; i mentrestant, els bancs han rebut 5,3 bilions de dòlars en concepte de "rescat", la qual cosa equival a unes 4 vegades la despesa pública en educació i sanitat de tots els països de la UE junts.
L'enemic és clar, ja en el 15 de maig s'assenyalava als banquers com a culpables de la crisi, però des de llavors s'ha fet encara més evident, amb declaracions com les d'Alessio Rastani. El deute no és tal, el deute és una estafa a través de la qual els bancs obtenen enormes beneficis gràcies als diners que el BCE els presta a l'1% i que després inverteixen a comprar "deute" a un interès de fins al 12%, enfonsant a països com Grècia, Irlanda, Portugal o la pròpia Espanya.
Cada dia es fa mes evident que els problemes té un origen global, i que per tant la resposta necessàriament serà també global. Han passat uns mesos des del 15 de maig i a poc a poc "el virus" s'ha estès. Aquest dissabte s'han convocat marxes en més de 868 ciutats de gairebé 80 països. Amb prou feines 70 d'aquestes ciutats són espanyoles, la qual cosa indica la dimensió internacional que ja ha pres el moviment. Les transformacions que està produint la crisi econòmica a tot el món han generat noves formes de protesta que van sorgir d'una forma més o menys aïllada en diferents punts del planeta però que ràpidament han après a coordinar-se i a trobar la seva força en la unió. Els orígens podem trobar-los en punts tan dispersos com les revoltes de la "primavera àrab", la revolució silenciosa d'Islàndia, el referèndum sobre la privatització de l'aigua a Itàlia i per descomptat el 15M espanyol. Però ara es tracta de superar aquesta fase i passar del 15M al 15-O.
Dissabte sortiran al carrer persones dels cinc continents, però és inevitable entendre les mobilitzacions en el nostre context dins d'una necessitat de mobilització europea, atès que els actuals Estats han perdut poder de decisió política. El 19J ja vam cridar contra el pacte de l'euro i les polítiques d'austeritat que vénen dictades per la UE. Els "dictats dels mercats" amb el BCE al capdavant són els que decideixen les polítiques dels Estats, obligant a reformes en les legislacions per afavorir els seus beneficis. Davant aquest panorama és essencial lluitar per un canvi en les polítiques econòmiques i socials en tota Europa de manera coordinada. Les marxes del 15 d'octubre van a visibilizar l'existència d'aquesta dictadura econòmica de Merkel & Sarkozy i a crear un nou espai polític des del qual defensar un model diferent d'Europa, on es recuperin els valors socials.
Però el 15-O és molt més que Europa, és una convocatòria oberta a qualsevol persona en qualsevol punt del planeta. Al final, la lluita és comuna perquè les exigències són molt bàsiques: volem una vida digna i volem decidir sobre les nostres pròpies vides. Estem farts que uns altres (polítics, banquers, militars, líders religiosos, etc..) decideixin el nostre futur.
Sorprèn veure la similitud de les reivindicacions en països tan allunyats geogràfica i culturalment. Per exemple, a l'Índia el moviment reclama educació, sanitat, treball i habitatge per a totes les persones, i acabar amb la corrupció. Salvant les diferències, és pràcticament el mateix que reclamem aquí. El problema de l'habitatge a Espanya ha explotat juntament amb la bombolla immobiliària, posant a 350.000 famílies al carrer en els últims 3 anys, mentre existeixen gairebé 4 milions d'habitatges buits per tot el país. El problema de l'atur ha aconseguit cotes dramàtiques, però el problema del treball no és només aquest, sinó la precarietat de tots aquests salaris que no permeten una vida digna. El 40% dels assalariats espanyols cobra 850 euros o menys al mes, i el 55% no arriba als 1.100 euros. Quan comparem aquestes dades amb els sous astronòmics de polítics i banquers, la indignació és inevitable.
Per sort, sabem que podem fer alguna cosa. El 15M ja ens ha ensenyat això, però l'important és que la llavor no es quedi aquí. Mentre organitzàvem el 15-O, en altres llocs del món han començat les seves pròpies lluites de manera similar, com la iniciativa #OccupyWallSt a EUA, que ha encès una metxa i s'està propagant per tot el país i més enllà de les seves fronteres.
Passi el que passi, això ja és imparable. L'articulació mundial d'un moviment que lluita sense por, amb força i sense violència ja està en marxa, marcant el final d'un cicle polític i l'inici d'una nova etapa. Una nova manera d'organització i de resistència, que trenca amb els patrons de l'activisme tradicionals i que integra a una àmplia majoria de la societat, capaç d'unir-se i treballar junta més enllà de la diversitat.
El 15 d'octubre serà també del principi de la fi del neoliberalisme que ens ha portat al desastre actual. Els poders polítics i financers ho saben i per això tenen por. La qual cosa em porta de nou a la reflexió inicial: ¿Per què aquestes maniobres de distracció? ¿Per què tant esforç a desvirtuar el moviment?
La resposta és simple: perquè som més i tenim raó.
Klaudia Álvarez, membre de Democràcia Real Ja
