La historia es la mentira encuadernada
(Enrique Jardiel Poncela, 1901-1952)
Potser ja n’hi ha prou
Fa pocs dies vaig visionar la darrera pel•lícula d’Icíar Bollaín intitulada También la lluvia, de 2010. El film denuncia paral•lelament la terrible situació dels indígenes bolivians (abans de l’arribada d’Evo Morales) i, mitjançant el pretext argumental del rodatge d’una pel•lícula sobre la presència dels colonitzadors espanyols a Amèrica, també qüestiona dialècticament aquesta perllongada i complicada circumstància històrica.
Que quedi clar que no vull caure en interpretacions barroeres ni en oportunismes fàcils. Però, aprofitant que fa un parell de dies es va celebrar la festa de la Mare de Déu del Pilar, unida per sempre més a la de la Hispanidad atès que el 12 d’octubre de 1492 Colom va “descobrir” el “Nou món”, he pensat que estaria bé compartir amb vosaltres una reflexió que procuraré emetre des del seny més pur.
Com que em considero filla de la Il•lustració (com tots nosaltres, crec), no puc parlar d’Història sense documentació. El rigor és imprescindible per opinar i judicar. És per aquest motiu que resulta important no caure en el parany de l’anacronisme. No començaré a criticar situacions històriques pretèrites amb els ulls del present. No qüestionaré ara i aquí el desig del pobles, d’altra banda legítim, d’aprendre coses noves, de descobrir el desconegut, de conèixer el planeta. La curiositat és inherent a la condició humana. I menys mal, perquè es troba a la base del progrés.
Per tant, no em posaré a malparlar de les grans empreses encaminades a travessar oceans i descobrir nous territoris. Ni tan sols, en nom de la més escrupolosa asèpsia intel•lectual, no em dedicaré a jutjar la colonització ni la cristianització dels llocs descoberts, per més cruenta que fos. Ni tan sols no recordaré que, a partir del segle XVIII, Espanya va rebre el menyspreu de tot Europa a causa del seu injustificable capteniment en l’afer americà. Per tant, no esmentaré les matances, l’espoli, l’esclavatge, la destrucció de la cultura, l’anihilació sistemàtica de persones, ciutats, llengües i costums. No diré que els espanyols (erre que erre) titllaven la consideració europea de pura Leyenda Negra, perquè institucionalment mai no han reconegut (encara ara!) ni un bri de culpabilitat o d’error.
No faré res de tot això.
Tanmateix, i després de veure la pel•lícula de Bollaín i de conèixer uns quants sudamericans sense identitat tribal –però amb una cara d’indígenes que no poden amb ella– he pensat que potser era el moment de dir que ja n’hi ha prou.
Que ja està bé de celebrar allò que ens hauria d’avergonyir. Que som al segle XXI i que la defensa d’uns fets que tal vegada es podien explicar al XVI i al XVII i que jo no judico perquè rebutjo l’anacronisme, ara ja resulta absolutament insostenible. Que mantenir la fal•làcia de la Hispanidad, la Madre Patria y la Comunidad lingüística em sembla el súmmum del cinisme i de la perversió, sobretot si ens passegem una estona per Amèrica i veiem en quina situació es troba. Ara no són el “Nou món”. Desgraciadament, són el “Tercer món” (per més que em desagradi aquesta desafortunada expressió, que consti).
Tot plegat es fa difícil de digerir, perquè atempta contra el més primitiu sentit comú. I jo em pregunto: si els alemanys han estat capaços d’abdicar del seu genocidi... quan ho faran els espanyols? O és que encara, estimats lectors, vivim a recer de la prepotència d’un Imperio donde no se pone el sol?
