|
Maximiliano Herráiz, ocd. Butlletí CC, num 25.
Per entendre millor el que vull dir aquí, suggereixo al lector que pensi en el que fa quan té una experiència de dolor, de goig, d'amor...
Comença preguntant-se la causa, el moment de la seva aparició, intensitat etc, com pot interpretar-la per poder comprendre-la millor, la insatisfacció que li queda al comunicar-la, com passa a formar part definitivament de la seva història personal. Potser, sobretot quan es tracta d'una experiència moral, de l'esperit, es donarà compte que "ha passat", que "se li ha donat", és a dir, que es conscient de tenir-la, que no l'"ha produït". Fins i tot pot constatar que, qui en té experiència, és a dir, "qui ha passat pel mateix", o acumula en el seu historial "coneixement" per les experiències que se li han confiat, l'entén millor.
L'experiència, en general, és una forma de conèixer alguna cosa per contacte personal, directe i viu. L'experiència "toca" a la persona abans que a la seva intel·ligència. La persona se sent afectada, "canviada". L'experiència interpersonal (és l'experiència en el seu sentit més genuí), un cop donada, provoca el pronunciament de la persona, en l'acollida i en la donació. Sense acceptació activa, l'experiència no s'integra, es perd. Segons la confessió dels místics el coneixement experiencial "s'imprimeix", "es grava", passa a formar part de la personalitat de qui el té. És inesborrable. En la mesura de la seva vivesa, l'experiència és comunicació. Sempre. Encara que la persona intenti ocultar-la. Quan la vol comunicar, sempre dins de la seva radical inefabilitat, la persona forcejarà amb el llenguatge i les altres formes expressives, per aproximar al màxim la realitat i l'experiència mateixa als altres, per implicar-hi personalment els oients i lectors.
L'experiència, del misteri diví, es realitza en l'àmbit de la fe, mai fora d'ella. Per molt que en tinguem coneixement per una riquíssima experiència de vida, per una estreta i profunda relació d'amistat amb algú, aquest romandrà sempre un misteri. Això serveix també, amb molta més raó, amb Déu: és i roman sempre un misteri per a la persona. Per això, el místic, la persona d'experiència mai dirà res de nou, que no sàpiga o pugui saber per l'estudi de la fe cristiana. La novetat no està en el contingut sinó en la manera d'accedir-hi. I fins i tot en la manera de dir-ho. També en la manera amb que mostra amb la seva vida, i amb seu testimoni encès, que som fills de Déu, que l'Evangeli és vivible.
Joan de la Creu és un home de rica i profunda experiència del misteri diví. D'aquí arrenca la validesa i la força del seu testimoni. Però és també teòleg i pensador, amb una formació intel lectual que l'ajuda, i no poc, en la comunicació de la seva experiència. Un teòleg i pensador que reflexiona i penetra intelectualment, en el marc del seu món cultural, l'experiència que té del misteri de la seva fe religiosa, en el seu cas cristiana.
I, què experimenta? El misteri diví, he posat en el títol. El misteri de Déu-comunitat de persones que es manifesta i comunica "fora" de si, el que en el Nou Testament se'n diu també "el designi de Déu": comunicació-participació de la seva vida en la creació, i en la redempció de la humanitat que porta a terme pel seu Fill i manté i actua per l'Esperit Sant. Aprofundeix, amb la seva experiència i la seva paraula, en el contingut i en el desenvolupament, en el procés de personalització d'aquest misteri de vida i comunió, aquí i ara ofert a cada persona fins a la plenitud, que expressa en termes de "igualtat d' amistat", de "semblança" entre Déu i cada persona que s'adhereix fins al fons del seu ésser, fins "el més profund centre" de si mateixa al do de Déu, un Déu que és, alhora, do i donant.
RETORN
|
|
|
