Llegeixo que va ser un èxit la primera sessió dedicada a la memòria de Jordi Vendrell que es va fer a Manlleu. Amb la presència de l'Oleguer Sarsanedas i en Vicent Partal, i amb en Biel Barnils de moderador, no podia ser d'altra manera -la Mercè Molist no l'he tractat, però imagino que també hi devia contribuir. Veig que la pròxima sessió, el 21 d'octubre, estarà dedicada a la ràdio, i estic contenta de saber que, a més de la Isabel Clara-Simó, hi haurà els meus companys de Catalunya Ràdio Judith Sala i Xavier Salvà, amb en Xavier Graset de moderador.

En Xavi -Salvà- i la Judith treballaven amb la Mercantil Radiofònica – formada per Ramon Barnils, Jordi Vendrell, Quim Monzó- quan jo vaig entrar a Catalunya Ràdio, el 1986. Llavors la Judith era la productora del programa “El mínim esforç”, realitzat per en Jordi però sempre amb la imprescindible col•laboració dels altres dos del trio. En Xavi s'ocupava de la part tècnica i del muntatge musical -esplèndid, com era d'esperar en ell.

Ells us en parlaran de prop. Jo només us parlo d'impressions una mica de lluny: a mi, en Jordi Vendrell em semblava el més seriós de tots els de la Mercantil. Tenien un despatx a part, a la planta baixa, a tocar de l'estudi de directe. Jo era molt jove i encara en recordo la primera impressió, la del meu primer dia de feina: hi havia tres homes còmodament instal·lats al voltant d'una taula, repartint-se un paquet de cacauets i parlant d'una música, no recordo de quina. La Judith, que llavors no era la Judith sinó la Xulita per obra i gràcia d'aquells tres homes, entrava i sortia, portava discos amunt i avall -LP's, allò d'abans- i, quan era fora, sempre hi havia una veu que sortia d'aquell despatx i que la cridava i ressonava pertot arreu d'aquella casa llavors encara petita: “Xulitaaaa!”. La necessitaven i no m'estranya: la Judith, ara i abans, és la clàssica persona que tot ho soluciona de manera ràpida i efectiva.

Quan vaig arribar a casa i vaig haver de respondre a la pregunta de “com ha anat el primer dia?”, em penso que vaig passar per alt la meva feina per explicar el que sí que m'havia sobtat: l'ambient curiós -i divertit i desenfadat- d'aquell despatx d'una senyora i tres senyors.

El programa, “El mínim esforç”, era diferent, com ho havia estat “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”. Hi ha hagut poques tertúlies tan nacionalistes, tan intel·ligents, tan agudes, tan incisives, tan iròniques, tan corrosives. Què us n'he de dir, si ho sabeu tan bé com jo. Després, va venir “L'Orquestra”. I després, es va acabar tot per raons que no cal repetir. Bé, més endavant va venir “l'Internauta” però ja no era el mateix. Llavors, encara que en Ramon Barnils també col·laborava de tant en tant amb el programa, en Jordi Vendrell ja no era en aquell despatx amb els altres dos membres de la Mercantil Radiofònica. En Jordi es passejava sol pels passadissos de la ràdio i semblava ben bé que li haguessin tret el que per a ell havia estat la vida: aquell despatx i la inestimable complicitat dels altres dos. Quedaven la Xulita i el Xavi, això sí. Però a mi em semblava que, sense en Barnils i en Monzó, a en Jordi Vendrell li havien tret l'ànima.

El temps passa per a tothom i també per als productes radiofònics. No sé fins a quin punt ara es tornaria a fer el mateix. Però estic segura que en Jordi hauria sabut què s'havia de canviar i què no, perquè era dels que s'adaptaven i evolucionaven. I d'aquests, creieu-me, n'hi ha pocs.