Tenim màquines per escombrar, per rentar plats, per afaitar, per escriure... Hi ha una màquina, però, que per a moltes persones ha esdevingut el centre de la seva vida, un fetitxe.

El cotxe pot ser necessari per a moltes persones, però quan l’utilitzem indiscriminadament per circular per una ciutat petita com Manlleu, senzillament és que ha esdevingut un vici, és que el cotxe ens ha domesticat, ens ha creat dependència. Hi ha qui l’agafa per anar tres carrers més enllà de casa seva, hi ha qui l’agafa per anar a comprar el diari o el pa. En definitiva, hi ha qui l’agafa per a tot.

El cotxe moltes vegades és prescindible. Si ho mirem racionalment ens en adonarem que genera inconvenients que podríem evitar: satura els carrers i pren espais als vianants i fins i tot se’ns fica a casa amb la contaminació  atmosfèrica i acústica. Cal saber que el 85% del monòxid de carbó emès a Catalunya prové dels motors dels vehicles i el 80% del soroll ambiental procedeix dels automòbils. Ja és cosa sabuda que el CO2 que provoca l’efecte hivernacle, en bona mesura, procedeix dels automòbils.

El cotxe és una important despesa familiar: assegurança, manteniment, averies, neteja. També és una important despesa col•lectiva ja que obliga a un manteniment continu dels carrers, a habilitar zones de pàrquing, absorbeix moltes matèries primeres, consumeix quantitats ingents de gasolina o gasoil. El 45% de petroli que importa España va cap al transport. A Catalunya, el 70% dels desplaçaments es fan en transport privat. Això vol dir que cada any ens gastem una quantitat enorme de diners per comprar petroli.

Certament, el cotxe dóna feina a molta gent, però també absorbeix molt capital que es podria utilitzar per coses més necessàries i que podrien donar feina a molta gent. Com un bon servei públic de transport i productes de noves tecnologies.

L’ús abusiu del cotxe no solament té conseqüències ambientals, de sostenibilitat i econòmiques, també repercuteix en la vida social i personal. El cotxe tendeix a expulsar la vida veïnal dels carrers, incrementa el nerviosisme dels usuaris, que tendeixen a anar amb el temps més just, que pateixen per trobar aparcament, que s’irriten amb els altres conductors.

Per salut mental, social i econòmica, caldria que ens ho penséssim bé abans d’agafar el cotxe. És clar que si hi haguessin unes polítiques de mobilitat i de vida ciutadana més enfocades a fer una ciutat més amable i sostenible, el ciutadà trobaria més gratificacions a l’hora de prescindir-ne.

Fora bo consensuar amb els veïns zones de vianants o de prioritat  invertida, estimular al ciutadà per a l’ús de la bicicleta i per arribar als llocs  caminant. Sobretot en les ciutats petites com Manlleu on no hi ha grans distàncies per cobrir.

Caldria també treballar per educar-nos en una nova cultura de la ciutat que no donés un lloc central al cotxe i que potenciés més la tranquil•litat, les relacions humanes, la sostenibilitat. Precisament, pel seu valor educatiu, per evitar els embussos i per tranquil•litzar les zones escolars, fora bo que els cotxes particulars no arribessin a les portes de  les escoles. Per suposat que fora imprescindible un bon transport públic, freqüent, còmode, net i puntual.

El cotxe no ens pot imposar una forma de vida marcada per la pressa, el neguit, el nerviosisme. El cotxe ha de servir per humanitzar la ciutat de manera que el seu ús no sigui compulsiu, sinó que respongui a verdaderes necessitats.